Al-safar zafar

espurnes

2008-08-21T18:24:00.004+02:00

Què és una espelma encesa davant d'una imatge religiosa sinó l'intent irracional d'una persona de concretar pensaments massa abstractes per ser compresos, o sigui massa allunyats d'un entrepà de fuet.

Malgrat el que a "la societat" li encanta creure el futur no està escrit, no hi ha cap motiu per creure que hi ha un seguit d'actes que ens esperen més enllà de l'instant actual. Crec poderosament en la capacitat de les persones per escollir què desitgen pel seu futur i per influïr en el futur dels altres. Crec fermament en la capacitat (encara no cientificament demostrada) del cervell humà per aconseguir influïr en els esdeveniments quohitidians. Degut a aquesta creença ja fa un cert temps que dedico cert temps cada dia pensant-me a mi mateix menjant un entrepà de fuet.

menjar, penses en menjar? quina parida! perquè no pensar en la justícia, la pau o l'equilibri ecologic del planeta?
De fet hi ha diversos motius que aconsellen pensar en l'entrepà. Els més obvis són que si bé conec perfectament quin aspecte, gust, tacte i olor té un entrepà de fuet; no tinc ni la més petita idea de com deu ser un planeta just, pacífic o ecologicament equilibrat... almenys no un planeta en el qual hi habiten éssers que caminen drets des que van baixar dels arbres fa un munt d'anys.
El motiu que em mou amb més força, però, és que m'agradaria veure quants sou capaços de pensar en idees abstractes després de passar un parell de dies sense tenir res per menjar.

La gràcia de la vida és que tot el que passa, passa perquè si. Res té un motiu profund al darrera.

Per tant permeteu-me que vagi a la cuina a preparar-me un entrepà i després, després potser em vindrà de gust un bon got de rom i així el vell capità pirata potser (i només potser) decidirà que pot dormir uns dies més.

tic tac

2008-08-18T18:59:00.002+02:00

Els dies cauen com fulles a la tardor sota els peus de les setmanes, les setmanes cauen com cireres madures al terra dels mesos, els mesos volen amb la velocitat de les orenetes a la primavera... però les hores... les hores s'arrosseguen lentament al pas dels cargols pujant als arbres.

A vegades em sento com aquell grumet de la "Santa Maria" que després d'haver cridat "Terra a la vista!" amb tota la força i energia de la seva joventut, va mirar al cel preguntant-se "per fi ja hem arribat, i ara què"

doncs això... i ara què?

pas a pas

2008-07-02T19:32:00.003+02:00

De sobte alguna cosa em desperta, serà que ja he dormit prou hores? no... és mitja nit.

Serà que fa fred? no... calor? no... què pot despertar-me a aquestes hores de la matinada amb encara molta son per gastar i sense deixar rastre?

un moment...

la comprensió arriba sempre de sobte com els atropellaments i les malalties venèrees, i tal com passa amb les dues coses quan t'adones que tens un problema ja és massa tard per fer-hi res. He descobert unes quantes mentides sobre la meva vida, vaja que he desobert que un munt de coses que considerava veritat senzillament no ho són... i aquest és un mal descobriment (de fet és el pitjor des del de l'urani-235) un descobriment que m'ha deixat al mateix punt que et deixa una veu nèutra que sents estant de viatge dient 'vols dir que no t'has perdut?'... i descobreixes que sí...

tants quilòmetres descobrint mentides i no haver estat capaç de trobar-me amb cap veritat...

nous passos nous camins

2008-06-16T22:48:00.006+02:00

Seguir adelante es fácil. Volver atrás exige un esfuerzo de voluntad, porque resulta mucho más difícil.

-- Terry Pratchett, Piromides.

Al final els genolls, el cap i el cor s'han posat d'acord. Ha costat que arribessin a acords però després d'una llarga discusió(que havia durat ja massa dies) han decidit que, per ara, deixaré la cerca física d'Ithaca. En part és una pena per a mi haver de deixar de viure en el camí, en part em fa ràbia haver de fer-ho per culpa de molèsties físiques, dic en part perquè sóc conscient de la gran sort que tinc de poder decidir ~~gairebé~~ lliurement deixar-ho en aquest punt; dic en part perquè començo a comprendre part del que he guanyat en aquests temps, dic en part perquè no crec ser capaç de deixar de buscar Ithaca d'una forma o altra.

Avui he vist el capità ordenar als mariners posar rumb a casa amb cara de pocs amics i els ulls vermells de ràbia, avui he observat al navegant guardar amb cura i amor cadascún dels seus mapes i cartes de navegació dins la seva maleta marró, avui he pogut veure el timoner comandar el timó amb mans relaxades ara que coneix la zona per on naveguem, avui he descobert al grumet plorar d'alegria quan ha cridat "Terra a la vista" des de la cofa, avui m'he fixat que la companyia de ballarins i músics discutien amb veu baixa les aventures viscudes amb la cara que posa la gent del seu ram quan comprén que els espera un temps d'inmobilitat, avui he escoltat la veu rogallosa del peregrí donant gràcies per haver pogut tornar després de complir el seu somni, avui he estat una mica melancòlic fins que el joglar m'ha mirat als ulls i m'ha dit amb la seva veu inflexible "l'aventura no s'ha pas acabat, xabal, no ara que ja sabem tant sobre Ithaca, no ara que coneixem les nostres limitacions, no ara, no ara, no ara a menys que tu deixis morir la flama; ho faràs? Al cap i a la fi els vaixells s'arreclen."

Moltes persones en aquest passeig que he fet m'han fet adonar que el camí no s'acaba quan tornes, el camí s'acaba quan deixes de pensar en ell, quan deixes de recordar que el camí comença a la porta de cada casa i s'estén fins a regions amb les quals no ets capaç ni de somniar. Al cap i a la fi camí i vida haurien de ser sinonims.

ultr eia et sus eia

terra dura, terra dolça

2008-06-13T10:39:00.011+02:00

duele, la vida como un puñal hay veces que duele
tiembla, la vida como con miedo hay veces que tiembla
ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
vive, la vida por compasión hay veces que vive

Per fi he arribat a Montserrat i he pogut redescobrir la màgia d'aquesta serralada que es troba al cor del nostre petit país. El meu vaixell està rebent unes quantes reparacions però és poc probable que pugui seguir el seu navegar per mars ingnòmits degut al seu estat força lamentable, en qualsevol cas el capità aviat haurà de prendre una decisió.

María, corre vine que ha arribat un peregrí, aquest no enganya.

Contràriament al que esperava en aquest tram del meu viatjar és on he trobat amb més intensitat l'esperit de "camino", sobretot en les molt desconegudes (per mi) terres de Lleida. La frase anterior(o d'altres de molt similars) s'han anat repetint en carrers, camins i bars. Les persones amb qui topo en el meu deambular diàri aturen les seves ocupacions per dedicar-me unes paraules amables (o per indicar-me que Santiago queda en la direcció oposada a la que jo segueixo).

Tinc tota la tripulació del vaixell emocionada, molt han aprés en aquests darrers dies del nostre navegar, molt sorpresos es troben per les boníssimes reaccions de les persones que van trobant-se en el nostre deambular espasmòdic pels camins(i mira que ahir vaig poder veure'm en un mirall i em vaig espantar una mica de l'aspecte d'aquest vaixell que m'ha dut per tants mars i que alguns anomenarien cos(les sabates polsegoses i amb restes de fang ressec, les cames brutes i esquitxades, la camiseta amb una miríada de taques de suor i d'herba, els braços treballats pel sol i per les plujes, la barba enmaranyada i rebel després de dos mesos i els cabells embullats, encrespats i rabiosos)).

En una ocasió una velleta que caminava parsimoniòsament dirigint-se a visitar a uns familiars del poble veí em va aturar per preguntar-me si jo crèia que li seria beneficiós per la seva cadera caminar amb dos bastons enlloc d'un de sol, per parlar una estona de la vida en general i per desitjar-me el millor dels futurs per a mi i pels meus. En una altra ocasió els parroquians d'un petit bar d'un petit poble van decidir que no hi havia cap raó perquè jo hagués de pagar la meva consumisió i van encomanar-se a la Moreneta perquè em donés un futur proper amb poques humitats, en altres casos han estat treballadors que han aturat la seva feina per parlar-me de les seves famílies o aficions, en altres casos propietaris de botigues o bars que s'han mostrat altament amables amb un viatger de terres llunyanes que torna a casa i l'hi han regalat productes comestibles fets per pares o amics "de forma totalment tradicional i sense cap tipus de porqueria sintètica, has de probar-ho xiquet".

Amb tot això l'acollida més especial que vaig viure va ser quan vaig parar-me (per protegir-me de la pluja) al bar d'un poble anomenat la Panadella(aquest poble es troba en un encreaument de camins, un punt estratègic d'habituallament per a una infinitat de conductors que passen diàriament per l'únic bar que hi ha). Pocs moments després d'haver entrat ja em vaig veure rodejat per cambrers que s'acostaven per compartir les seves creences espirituals, les seves aficions esportives o per donar-me o rebre notícies del dia a dia. Aquest dia em vaig tornar a sentir com aquells joglars de temps pretèrits que, al arribar a un encreuament de camins, se'ls demanava d'explicar notícies i contes de terres llunyanes mentre els altres viatgers s'ho miraven amb extranyesa.

Tot això potser és degut a que pocs peregrins petgen aquesta part del camí (5 o 6 a la setmana), potser és degut a que aquest nostre país petit és molt més hospitalàri del que ens han ensenyat a creure, potser és degut a l'aspecte d'aquest meu vaixell atrotinat,... qui sap?

Tres camins ha de recòrrer un home durant la seva vida, el camí de la ment, el camí del cor i el camí del ventre, no ho sabies? Jo, quan em senti preparat, els faré tots. És una cosa que s'ha de fer, si senyor.

nous camins, vells camins

2008-06-06T16:13:00.003+02:00

-Feia temps que no es veia una nevada així en aquesta època de l'any; diantre!
-Tu i jo podríem passar, Gandalf, i segurament l'elf també però si seguim endavant serà la fi per a tots els altres.
-És veritat. La muntanya ens ha vençut; tot i així si no podem passar per damunt passarem per sota.

Paraules assenyades(recordades segurament amb no massa exactitut) pensades per un escriptor genial on els hi hagi. Tal com ell ja ens feia veure en el seu famòs llibre, l'home res pot contra la natura; això mateix m'ha passat a mi, la porta dels Pirineus m'està tancada amb clau i forrellat; malgrat tot, tal i com van fer Frodo i els seus companys m'he buscat un camí alternatiu per seguir el meu viatge cap a Ithaca... L'opció escollida després de considerar tots els condicionants ha estat seguir(en sentit contràri) el camí de Sant Jaume que em durà fins a Montserrat.

Des de Montserrat cap amunt... el navegant encara està planificant la ruta.

S'em fa molt dur, després de tants dies en moviment, que les condicions meteorològiques sumades a petits problemes físics(provocats per les primeres) m'hagin obligat a abandonar el progecte de tornar pels Pirineus. És dur perquè, tot i que em sentia ilusionat en cada etapa del recorregut, aquesta darrera part era la que em feia més gràcia de dur a terme. No és senzill seguir donant una passa rera l'altre caminant endavant quan el teu cap està posat en un altre camí; tot i així potser és que Ithaca no era on jo m'havia imaginat i aquest nou rumb serà el que m'hi portarà.

ultreia et suseia

2008-06-03T18:57:00.005+02:00

Petites joies, petits instants fugissers que em fan pensar en un món ja oblidat, un món en el qual "el progrés" encara no havia arribat, un món dur, uns temps sense pietat que no perdonaven cap errada, un entorn màgic amb els seus animals encara no acostumats a la presència d'essers humans. Un món de somni on un joglar s'hi pot sentir com a casa, un món on les fades es troben més properes i les persones més llunyanes, un món per somniar.

A la montaña la puedes amar, chabal, pero primero y sobre todo la tienes que respetar. Mejor no subas de momento, no ves que mira mal?

En fi, que el veterà navegant del meu vaixell ha decidir buscar aigües més tranquiles per uns dies, la tripulació està apunt d'amotinar-se degut al fred, a l'humitat, a la neu i a l'extrema duresa dels camins a trepitjar. Sort que el capità, tot i pirata, té un punt d'assenyat.

Cada dia que passa és un dia més que visc, cada dia que visc és un dia que no he perdut, cada dia que no perdo em sento més lliure, cada engruna de llibertat de la que gaudeixo ara és un dia que passa.

Els moments màgics no deixen de passar ni tant sols en les altures desolades d'aquest pirineu tant dur, les coneixences especials també ocòrren en aquests llocs desangelats; és una experiència realment enriquidora haver pogut compartir uns quants dies de viatge amb un vell mariner curtit en mil batalles que, a més a més ha tingut la delicadesa de presentar-nos una ànima blanca, la "Reme" una joia entre les dones i un regal del cel al mig de la terra.

Un post inconnex i estrany... esto es lo que hay, como lo diria

ballant amb els cavalls

2008-05-28T10:36:00.002+02:00

País vasc terra de núvols, terra d'immensos camps d'herba, terra de cavalls pastant entre la boira. Ja he començat la part a peu del meu nostre viatge cap a Ithaca, el fet d'haver canviat la pala i el kayak o les rodes per unes bones sabates m'ha donat una perspectiva diferent dels dies. Caminar té l'estranya màgia de permetre't pensar, meditar, fabular, imaginar, dibuixar, cantar, mirar, aturar-te, saltar, perdre't, tocar, ... un munt de verbs que els altres mitjans de transport no em permetien. Tot i estar encarat cap al cap de creus, la climatologia no em dóna ni un sol dia de respir, pluja, fred i vent estàn essent els meus companys constants cada dia i cada nit.

La climatologia imperant i la complexitat tècnica del recorregut m'ha fet canviar la planificació prèvia de fer l'hrp i m'he decidit a encarar el gr-11. Aquest darrer trajecte (tot i ser igual de dificultòs que el primer) té l'avantatge d'estar marcat en gran part del seu recorregut cosa que ajuda un pèl quan has de creuar els pics muntanyosos entre la boira. També complica la qüestió de fer l'hrp el fet de no tenir la visibilitat suficient per orientar-me correctament. Malgrat això crec poder afirmar que aquesta petita modificació en el rumb és, gairebé, inapreciable doncs els dos recorreguts passen més o menys per allà mateix; fins i tot comparteixen trams en força punts.

Espero que encarant l'estiu el clima derivi cap a més solejat (si més no per encarar les etapes de més altitud en el meu recorregut futur), tot i així...

sempre endavant - mai endarrere.

la pluja una amiga

2008-05-23T20:30:00.005+02:00

Jo, com a joglar, he aprés molt i he ensenyat poc. Una de les coses que darrerament he redescobert és que l'ésser humà és una de les criatures més adaptables que hi ha. Molt de temps he passat compadint-me pel fet d'haver de fer les meves actuacions sota l'inclement pluja; ara ella i la seva humitat forma part indisoluble de l'espectacle de la companyia itinerant a la qual pertanyo. Tot fent el nostre camí cap a Ithaca hem aconseguit fer-nos un amb la pluja i el fred, hem aconseguit interioritzar-la tant que s'ha convertit en la nostra amiga i, en aquests moments, el nostre espectacle de musica, llum i colors no seria res sense la presència de la nostra companya de repartiment.

Si amb temps hem pogut aconseguir fer-nos amics de la pluja i incloure-la en el nostre dia a dia, potser serà possible fer-ho amb les altres inclemències que poblen els nostres somnis inabastables.

Milles i milles de mars de terra s'obren davant meu, tots ells amb un onatge difícil de navegar, però amb la força i l'experiència que té a hores d'ara la nostra tripulació confiem en arribar a bon port... extranyament en aquest punt arribar o no a Ithaca comença a perdre rellevància, el més important és seguir endavant, seguir amb les coneixences, seguir amb els paisatges mai imaginats, seguir amb els moments durs ... però bonics.

Des de fa pocs dies una nova cançó s'ha inclòs en el nostre repartiment, una cançó que va aparèixer en els somnis del nostre bard durant una nit de tormenta, una cançó que parla sobre ànimes que caminen agafades de la mà fins i tot en la distància.

Camino Primitivo ··· seguir endavant mentre tornes a casa

2008-05-21T19:05:00.017+02:00

pola de allande - un poble d'allò més acollidor en la comunitat d'asturies
Rivendell (pels que hagueu vist El Senyor dels Anells)
Els últims moments de Galícia

5000 anys ens contemplen mentre nosaltres mirem

les catedrals tenen una màgia especial que no decau per anys que passin

el camino també està marcat quan el fas a l'inrevés si més no una part

unxaaaaa!

menjant pulpo a Santiago amb uns amics

Fisterra

sense comentari

km 0 - sembla mentida quantes suors ha costat

una de les moltes estàmpes idil·liques das queridinhas terras galegas

Després de molts de dies, per fi s'han donat tots els condicionants per poder-vos mostrar alguna de les imatges que he anat prenent durant els darrers dies. Això només és una petita mostra de les aventures i desventures passades durant força dies, és una amalgama de paisatges, moments únics, amistats i passos caminats. Gràcies a tots els que heu anat seguint aquesta primera part de l'intent per trobar Ithaca, la vostra energia interminable i els vostres bons desitjos ens acostarà, cada vegada més, a aconseguir la saviesa necessària per trobar-la.

Durant els últims dies cada vegada noto més que estic deixant Santiago i la seva força d'atracció més i més lluny, això fa que camini ~~enrera~~ endavant amb més energia que mai i amb la seguretat que tot el que m'espera serà, com a mínim, igual de bo que el que deixo enrere.

un dia sencer veient el sol!

2008-05-20T19:57:00.003+02:00

uau, quina energia que ens dóna aquest astre llunyà. Tot i així he començat a pensar que aquesta efusió de bon temps era deguda, únicament, a que jo estava abandonant Galícia, terra maravellosa on les hi hagi. Durant tot avui no m'he pogut treure una cançó del cap i per això us la cantaré:

"adiós con el corazóóóóóón, que con el alma no puedoooOOOooo
al des-pe-dir-me de tiiiii, al des-pe-dir-me muerooooOOOooo"

de tornada

2008-05-19T19:13:00.004+02:00

Des de sempre la tornada ha estat el moment de màxima joia, t'imagines arrivant a casa amb un munt d'experiències i d'aventures viscudes; un munt d'amistats que brillen amb els llambrejos de la novetat; un munt de fotografies que desitges ensenyar a tothom que tingui la paciència o l'obligació moral de veure-les; un munt de regals que donar; un munt de felicitat que no saps de què fer-ne.

Aquesta vegada, per a mi, la tornada agafa tot un seguit de matisos molt diferents. El que se m'ha fet més dificil ha estat la tornada pel mateix camí que havia fet a l'anada. El camí que es dirigeix cap al nord comparteix un tram amb el camí francès a prop de Santiago. Recular per les mateixes localitzacions per les que havies passat recordant la gran energia i emoció que duies al trobar-te tant aprop de Santiago mentre et vas adonant que els paisatges vistos del rebés canvien tant que a vegades són irreconeixibles. Anar recordant cada experiència viscuda en cada bar, en cada trencant, en cada arbre, ... tot això és difícil. El més dificil però és haver-me d'anar acomiadant d'aquests petits sols que han il·luminat els meus dies en el camí, aquests sols de dues cames que són l'unica llum que he rebut desde la meva entrada a Galicia ja fa 10 dies. Aquests petits sols que s'emocionen quan em diuen adéu plens d'energia sabent que tenen la fi del seu viatge tant aprop... i a mi encara em queda la meitat del camí per recòrrer. Una meitat dura però bonica... tinc ganes de veure el sol encara que m'encegui els ulls.

Una de les coses bones de recular és anar-te adonant de com les persones que havies deixat enrere per no tornar-les a veure més, segueixen recordant-se de tu en el mateix instant que et veuen. I mentre se't llencen al coll per abraçar-te, et comencen a fer un munt de preguntes sobre qüestions en les quals tu ja no pensaves desde fa dies. És estrany adonar-me de com, a vegades, les accions dutes a terme en un moment particular segueixen visquent per les altres persones i aquella frase pronunciada en un moment oportú o aquella persona convidada a sopar o ajudada va fent el seu camí independentment que tu hi siguis o no.

Una experiència fabulosa s'està acabant a mesura que em vaig dirigint cap al nord i, cada matí, em demano si serà possible millorar el que ja he vist, fet o pensat. Cada vespre em sorprenc repassant el dia que s'acaba i pensant que avui ha estat el millor dia de tots.

avui més que ahir però menys que demà

P.S. avui el ciber té possibitat de baixar-me les fotos pero jo no m'he endut el cable per fer-ho... quan pugui les penjaré totes...

de mar a mar

2008-05-14T19:48:00.002+02:00

De mar a mar travessant la península, per sobre les muntanyes i a prop dels rius així he corregut per aquestes terres hispànes coneguent persones especials i visquent moments únics, també hi ha hagut moments durs i difícils i gent amb qui no he conectat gens. Tot forma part del camí, tal com em va dir un italià molt estrafolàri: "despues de una subida siempre hay una bajada però todo esto es muy bonito eh!!!"

Una vegada arribat al cap de finisterra em va envaïr una baixada d'energia deguda al fet d'haver aconseguit la fita que has perseguit durant tantes jornades, així és com ha de ser. El que toca ara és agafar energia suficient per encarar la resta de camí que encara em resta fer. La companyia de joglars "viatge a ithaca" no acaba les seves representacions tant aviat així que encara ens queden moltes aventures per viure, moltes notícies per portar de poble a poble i molts paisatges especials per observar i gaudir.

Quan ets a la fi del món i l'horitzó s'amplia moltes coses passen per la teva ment; algunes de bones, altres de dolentes i algunes que mai es compliràn per anys que passin. Desitjos mig expresats, promeses complertes, cicatrius i marques que portaré amb mi fins que sigui vell i la memòria em falli. De totes formes viure lliure és això, fer el que necessites i no el que vols.

una passa endavant, una passa amunt

2008-05-12T15:34:00.003+02:00

10 punts i una nina a qui endevini quin personatge històric està representat en aquesta escultura

un omenatge per la maleta... com curra ella

moments per pensar... moments per somniar... moments únics

a vegades és massa evident quin camí has de seguir... bones polítiques per gastar els diners públics... millor posar un cartell nou que arranjar les fites que ja hi ha

a vegades és dificil saber per on has de seguir, però les fletxes són sempre allà a punt per indicar-t'ho

el camí té moments esfereïdors però també maravellosos

Una de les etapes d'aquest viatge cap a Ithaca ja ha estat assolida, des d'aquí el meu navegant ha obtingut més informació sobre com seguir el camí cap a l'illa misteriosa i en una poca estona el vaixell es farà a la mar per recòrrer les aigües insondables cap a un destí encara desconegut.

El camí està donant més del que exigeix (i no em costa gens de reconèixer que les exigències són moltes) i això fa que cada dia obri els ulls al matí sentint-me feliç de la vida que estic poguent viure. El camino està plagat de bones persones, de millors persones, d'angels i de paisatges que et fan creure que és possible construïr un món millor.

Em sento feliç d'estar compartint aquests moments amb vosaltres, ara que les representacions de la companyia de joglars estàn arribant a un punt àlgid de la temporada. Ens estem trobant amb un èxit de public a cada actuació que fem i, fins i tot en algunes comunitats ja esperen la nostra arribada amb espectació. Per a un artísta els aplaudiments són el seu aliment, però també és veritat que aquest aliment només és ben rebut quan ho has fet el millor que pots.

Moltes persones es senten tristes al arribar al final del seu viatge, moltes d'altres aprenem que cada final no és res més que el primer pas per a un nou viatge que serà igual d'intens (si saps viure'l) que el que acabes de fer.

Ithaca és cada vegada més aprop o cada vegada més lluny això no ho sé, però les històries que aquest pobre joglar de camí pot explicar són cada vegada més estranyes i enigmàtiques. La distància hi té quelcom a veure, la meteorologia hi té molt a veure (quatre dies sense veure ni un raig de sol poden fer tornar boja a qualsevol ànima mediterrània com la meva).

D'aquí al final de la terra, preparats per salpar! lleveu les àncores! som-hi!

massa dies massa aventures

2008-05-09T17:44:00.005+02:00

els castells de fades existeixen i no estàn gaire lluny
ultreia et suseia, diox ayuva-nos

les petites coses també tenen la seva grandesa

un peregrí entre la boira, així em sento des que he entrat a terres celtes

perquè he descobert que també n'hi ha que tenen realment fè

porta d'entrada al país de la boira

massa dies han passat des de l'últim escrit, massa aventures han ocorregut per ser explicades en unes poques ratlles; com va dir un famòs escriptor: "mentre estàs visquent no et queda temps per escriure, quan s'atura la vida llavors podries escriure, però acostuma a ser massa tard".

tots ens crèiem únics però la veritat és que res existeix per primera vegada sota aquest sol que ens il·lumina a tots. Per això vaig començar a buscar similituts entre els grupúscles de gent i persones que vagaregen pel camí i el meu paper en la història. La conclusió va ser òbvia una vegada la vaig haver descobert: en el camí de Santiago es creen comunitats de caminants que serien els equivalents als pobles durant l'època medieval, aquestes comunitats estàn formades per les persones que van començar a caminar més o menys en les mateixes zones (ja que tothom avança - dia més dia menys - a la mateixa velocitat); per les persones com jo que fem el camí en bicicleta però que intentem viure'l com quelcom més que una simple competició per veure qui fa més quilòmetres al dia, ens és fàcil sentir-nos com els joglars que recorrien els camins durant la mateixa època medieval, portant notícies entre un poble i el següent, explicant històries ocorregudes en llocs que algú del poble on ens trobem va estar fa un temps, ...

ara us explicaré la història resumida del grup de joglars del qual formo part. El nostre espectacle avançava dia a dia pels camins de Santiago, explicant històries més o menys alegres i interpretant les nostres cançons predilectes als diferents públics que anàvem trobant. Fa tres dies una shaman d'un dels pobles ens va demanar ajuda perquè volia desplaçar-se a un poble llunyà i, vam decidir incorporar-la al nostre espectacle gràcies a la facilitat innata que tenia per la dança. Nathalie la nova incorporació de la companyia va ser com una gran bombolla d'aire fresc que em va ajudar a soportar la duresa del camí i a entendre més bé les persones sedentàries que residien en els seus pobles sense sortir-ne mai. Amb la Nathalie vam recòrrer poblets que d'altre forma haguéssin passat desaparcebuts als nostres ulls, amb ella vaig conèixer la joia de ballar tota la nit al voltant d'una foguera vestit amb pells d'animals, amb ella vaig descobrir la felicitat que es troba en el soroll dels búfals al roncar durant la nit.

En un dels petits poblats al qual ens va portar la Nathalie hi vaig viure una experiència que em marcarà pel reste de la meva vida. Podría arribar a dir que vaig sentir-me tocat per la mà d'algun ésser superior; m'explico: vaig assistir a una cerimònia cristiana en la qual vaig ser beneït per les monges de la capella; em sap greu d'admetre que mai en tota la meva vida havia sentit un calfred d'aquesta magnitut i tot perquè una persona que no em coneixia de res em deia mentre em mirava als ulls: "rezaré por ti cada día. Deseo que obtengas lo que necesitas".

A partir d'aquest moment ja tot han estat moments especials, vaig tenir la gran sort de poder sentit un Angel tocant la seva arpa màgica i fins i tot podría jurar que em va semblar que portava aquest àngel amb mi durant una bona part del camí que vaig seguir el matí següent. A més a més he pogut entrar a les terres celtes tal i com s'hi ha d'entrar, a través de la boira. De fet, i per ser sicer he de recòneixer que des que vaig entrar a galícia no he aconseguit sortir de dins d'un núvol que converteix tots els colors en grisos i que fa que no tingui clar si encara estic al mateix món on em trobava abans d'ahir. Si podeu llegir aquestes ratlles és que, simplement, tenen raó aquells que diuen que a galícia no hi surt el sol fàcilment.

haureu de perdonar-me si en algún moment sóc incostistent o vagareijo una mica, aquestes són les seqüeles de pedalejar tot el dia sota la pluja a menys de 10º de temperatura. Desitjaria disposar d'un accés a internet que no tingui un rellotge que em va fent la conta enrera del temps que em queda per escriure-us, algún dia podré explicar-vos les històries complertes... sinó les oblido...

canvis

2008-05-03T22:02:00.003+02:00

El millor que té el camino són les persones que et trobes en el teu deambular per la ruta marcada per les fletxes grogues. Fins a dia d'avui he trobat tot un seguit de personatges especials que fan que aquesta experiència ja valgui la pena només pel fet d'haver-los conegut.

Des d'aquí m'agradaria tenir un record per a les que més m'han donat. L'Inés i la Gemma per fer-me entendre que no cal córrer per arribar als llocs i que les bosses han de ser el menys pesades millor. Al capellà de l'esglesia de Sant Bartolomé de Logroño per fer-me creure altre vegada en la bondat humana i, finalment però no menys important a l'Erika que amb frases com : "me meto en el camino y a tomar pol culo l'universidad" i "Agur" m'han fet veure les coses com són.

Fer el camino no només és caminar sinó aturar-se, fer el camino no només és caminar sinó parlar, fer el camino no només és caminar sinó conèixer, fer el camino no només és caminar sinó visitar monuments, fer el camino no només és caminar sinó crèixer, fer el camino no només és caminar sinó mirar el vent com juga amb l'herba, fer el camino no només és caminar sinó fer la migdiada, fer el camino no només és caminar sinó fotografiar flors; però també he aprés que sinó camines no pots fer cap de les altres coses.

el camí ja gira cap a Santiago

2008-05-01T19:26:00.004+02:00

Una vegada passat per gran part de la ruta pirenaica vaig decidir seguir totes aquelles veus que em deien: "a ver joven, és un poco pronto para hacer la pirenaica, usted no va a mojar-se hoy pero frio va a passar. I cuidese de la nieve". Total que la duresa de la ruta(que en si ja és força elevada) es veu exessivament incrementada pel fanguissar i el never en què s'han convertit els camins. Així les coses vaig decidir seguir els consells d'un peregrí veterà i dirigir-me de pet cap a enganxar amb el camí Aragonès cap a Santiago.

Ja fa uns quants dies que em trobo en el camí i la veritat sigui dita, aquest està envoltat d'una màgia molt especial. No puc parar de trobar-me amb persones d'una força i una energia que conecten molt fàcilment amb mi i em fan pensar que realment hi ha formes molt diferents de viure en aquesta societat globalitzada i de pensament únic.

En aquest moment em trobo a Puente la Reina, el punt d'unió entre el camí Aragonès (camí d'una màgia molt especial que recomano, sobretot, per fer a peu; gaudint de les vistes corprenedores i dels passatges únics entre esbarzers i flors aromàtiques) i el camí francès.

El millor fins ara: les vistes i les persones úniques amb qui m'he creuat.

avui tampoc hi ha imatges degut a les mancances de les instal·lacions

catalunya ja queda enrere

2008-04-27T01:12:00.006+02:00

És impactant, quan et penses que la bellesa que has sentit ja no pot ser superada i, de sobte, t'adones que davant teu hi ha quelcom que supera tot l'anterior per mostrar-te una nova faceta que et maravella fins a cotes que, encara, no havies arribat.

Avui ha estat un dels dies més exigents de tot el tragecte, tot i així he aconseguit superar el mal humor al final del dia. Ha costat però cada instant viscut ha estat insuperable en intensitat. De moment segueix passant tot el possible per a fer més complicat el tragecte, gràcies a la bona fortuna que m'acompanya, però, cap dels entrebancs és insuperable. Després de cada caiguda, i per ser sincer he de reconèixer que n'hi ha moltes, segueixo essent capaç d'aixecar-me, posar-me betadine a les ferides i seguir endavant per tornar a caure.

Avui he hagut de pedalar sobre neu mentre em protegia del sol implacable i notava com se m'anava exhaurint l'aigua que duc a sobre tot el camí. Per sort algún angel està sobrevolant les muntanyes per on passo i impedeix que cap mal moment provoqui que s'allargui el patiment fins a cotes insuperables.

Per acabar el dia d'avui, encara he tingut una sorpresa més agradable que les anteriors, una nova visita de les persones que es resistèixen a ser deixades enrera.

Avui no hi haurà imatges del recorregut perquè en aquest instant no disposo de la camara (aquell pensar sempre en tot), tot i així si hagués de posar alguna imatge per sobre de les altres ho faria amb una foto del capellà de castillejo de sos, un polac una mica exèntric però amb molt bon cor.

el camí continua endavant (i amunt)

2008-04-24T12:15:00.004+02:00

En els darrers dies he tingut la gran fortuna de no patir massa les inclemències del temps en pròpia carn (potser és gràcies a que, des de Ripoll, ja sóc un peregrí titulat?). La veritat és que en el Rectorat de Ripoll es van portar d'alló més bé al vendre'm la credencial que hauré de dur amb mi fins a Fisterra.

Ahir era Sant Jordi, diada d'aquesta nostra Catalunya, per a mi va ser un dia molt especial; em trobava enmig d'aquests nostres Pirineus, envoltat per les roques mil·lenàries, la neu pristíssima i el cel més blau que he pogut veure en mesos. Estant allí al mig et planteges si tot allò que veus és un escenàri que han muntat per a tu, o si aquella bellesa està sempre a punt perquè la vegi qui està preparat per fer-ho.

Les sensacions del viatge estàn essent d'alló més bones i, al millorar la climatologia, també estan millorant els meus ànims.

del mar a la muntanya

2008-04-21T20:23:00.005+02:00

En tres dies de pedalar ja han passat més coses de les que serien normals: punxades de roda, ruixats esporàdics, pedregades, fred humit,... començo a percebre que em vaig deixar alguns forats negres en les meves cartes de navegació. Un dels més importants és la metereologia, qui s'havia de pensar que les tormentes aquest any començarien a l'abril? el meu navengant no.

Dels dies passats sobre la bicicleta voldria destacar una localització que em va semblar gairebé màgica: sant llorenç de la muga, un poble realment encizador que em cridava amb el seu cant de sirena perquè aturés els meus passos, aquesta vegada no ho va aconseguir.

A part de les moltes hores pedalant, m'ha resultat sorprenent la capacitat que tinc per seguir endavant sota les circumstàncies més adverses, els déus de l'olimp semblen entestats a posar-me a prova tirant-me al damunt totes les tempestes i baixades de temperatures que poden. A vegades pedalar sota una pedregada intensa amb els dits completament congelats i les ulleres entelades és una experiència gairebé agradable; ja que em permet extreu-re'm de tot el que m'envolta i em permet concertrar-me, només, en el següent gest que faré: baixar el pedal.

Sovint penso que a mesura que em vaig quedant sense sentits (vista ofuscada per culpa de les humitats en les meves ulleres, oide ofuscat degut al so del vent contra la caputxa, tacte inexistent gràcies al fred intens i al vent, olfacte obturat degut al mig refredat que no puc treure'm de sobre des de fa dies) vaig concentrant-me més i més en les coses importants de la vida. A mesura que se'm va afinant el gust (únic sentit que em resta en condicions més o menys acceptables) vaig aconseguint oblidar perquè estic en aquest llarg camí sense retorn; i en l'oblid del perquè ho faig hi ha l'escència d'una petita victòria que, espero, algún dia serà total.

espero que a mesura que s'allarguin els dies, també aconsegueixi que s'allargui la comprensió que tinc de mi.

m'agradaria poder ser més extens, però és tard i la gana apreta. Us deixo amb uns instants fugissers dels últims dies. Avui més que ahir però menys que demà!

algú s'ha preguntat mai on neixen els arcs iris? jo ho havia fet molts cops i mai havia trobat la resposta... fins ara?

cada etapa del camí té el seu inici

Rabós

adéu al mar

2008-04-18T20:54:00.005+02:00

Després d'haver passat tres dies parat a l'Estartit, avui he deixat el kayak i demà començaré el camí amb bicicleta cap a Finisterra.

Els motius per abortar la ruta en kayak són varis, en primer lloc la climatologia anormalment adversa que ha rodejat aquests dies. En segon lloc hauria de parlar del motiu principal que ha motivat l'aturada d'aquesta etapa del viatge, aquest ha estat el fet que la persona que vaig escollir per assessorar-me en aquest tema (del qual jo no en tenia cap coneixement) va actuar amb certa ~~mala llet~~ incompetència.

Després d'informar-me amb navegants professionals i amateurs he descobert que deixar-me sortir a fer aquesta ruta sense neoprè i/o altres mesures termo-protectores és poc menys que un intent d'homicidi; citant textualment una d'aquestes fonts "ni al meu pitjor enemic li faria aquesta putada".

Si mai aneu a Llançà i voleu fer una excursió per mar, compte amb l'única tenda de kayaks que hi ha... segons la meva experiència no són massa bons professionals.

Així doncs, demà començo la segona part d'aquesta aventura amb el bon regust dels coneixements apresos en el mar i amb els bons pressagis que se m'han donat al trobar una joia entre les hostaleres. L'encarregada de l'hostal "habitacions can pau" de Llançà, un hostal molt agradable i econòmic regentat per una velleta entranyable que ha aconseguit fer-me oblidar el mal tràngol passat.

Això fa que ara em senti ple d'energia per continuar la cerca d'ithaca.

diari de bord - tercera entrada

2008-04-17T20:38:00.001+02:00

us heu preguntat mai on neixen les onades? jo, últimament si... des que aprenc el significat de paraules com "vent de força 2" o "marejol" o "maregassa" o "mar de fons"... també estic aprenent a distingir quines zones del mar tenen roques amagades sota seu i quines em poden ajudar en el meu lent caminar. Vaja que el pirata que resideix dins meu cada vegada agafa més i més força i això és una sort.

la pregunta del principi us pot semblar estranya però quan et passes tot un dia senser arreserat sota una caseta veient ploure i bufar el vent, tens molta estona per pensar en aquest tipus de detalls. El que he descobert és que les onades neixen al bell mig del mar on habita una tortuga gegant que passa gran part del dia dormint tranquilament però que en certs moments (degut a algun tipus de malson) mou els seus músculs espasmodicament per provocar les poderoses onades que bateguen amb força contra la costa.

Se'm fa molt díficil imaginar les famílies que anys enrera depenien integrament de la pesca obtinguda per sobreviure. Aquells pares que es veien lligats a terra sense poder anar a buscar menjar mentre els seus fills els miraven amb ulls famèlics. I tot degut a la crueltat de la mar, la senyora de les aigües i la donadora de vida i de mort.

Demà sembla que tampoc podré arrencar (degut a les contradictòries versions sobre la metereologia), però a vegades els pirates se la juguen més del que farien altres humans. Per tant és possible que demà intenti la tornada cap a llançà.

La veritat és que el kayak és un mitjà de transport fantàstic (més adient per a mesos més càlids) però té el problema que si la mala climatologia et clava a terra, et limita molt els moviments; doncs és complicat allunyar-te d'ell i realitzar altres activitats no relacionades amb avançar viatge.

Com que ara sembla que s'apropen dies difícils és molt probable que intenti arribar a la bicicleta més aviat millor i tot del que havia previst en un principi, això significa estar-me menys dies al mar, cosa que trobaré molt a faltar perquè l'experiència està essent de les millors de la meva vida. Entre el molt que he après aquests dies, els coneixements sobre vents, onades i les vistes fabuloses de què he pogut gaudir puc assegurar que trobaré molt a faltar els dies que faci de menys en kayak; però estar-me dos dies a la mateixa caseta, lligat de mans i peus i sense la seguretat de tenir una finestra de bon temps suficient per a poder tornar és més del que es pot demanar a algú que tot just està començant el seu viatge.

Per tant intentaré arribar a llançà el més aviat possible, tinguent en ment que la climatologia pot fer que fins i tot arribi més tard del que vaig calcular. Esperem que no.

El mar és molt més dur del que jo em pensava abans de començar aquest periple. Només per haver après això i per haver conegut la gran tortuga ja val la pena haver intentat arribar a ithaca.

diari de bord - segona entrada

2008-04-16T18:32:00.004+02:00

Després d'uns quants dies navegant per les aigües del meditarri, podria resumir les meves experiències en tres frases: "paisatges encisadors", "fred intens", "superpoblació de certes àrees". Val a dir que aquesta època de l'any no és la millor per a fer una ruta en kayak ni tan sols pel mediterràni... de tota forma l'experiència està essent molt enriquidora; les vistes dels penyassegats de la zona nord de catalunya són realment fabuloses i fan oblidar completament els petits entrebancs probocats per la mar arrissada i el vent traïdorenc.

Durant aquests dies hem pogut observar paratges fabulosos que m'apunto a l'agenda per visitar tot caminant quan disposi de temps per fer-ho. Com a nota negativa m'agradaria comentar la lletjor superpoblada de la zona del golf de Roses...

Avui ha fet un dia especialment negatiu per la navegació i m'he vist obligat a aturar la marxa després de només 3 hores de navegació... una llàstima perquè fins que s'ha girat mala mar i vent la cosa prometia. El punt més positiu d'avui ha estat el moment en què he creuat "la foradada" (un forat en una penya que permet que el mar l'atabessi de banda a banda i per on es pot passar en kayak); tant fent l'aproximació, com en el moment de sortir, com mentre creuava el forat he pogut sentit amb tota contundència la força salvatge del mar desfermat i del vent colpidor... una experiència que no crec que pugui repetir mai amb la mateixa intensitat. Brutal!

Els dies navegant també tenen la part positiva d'anar-me allunyant de la cotidianitat que deixo enrere... paradoxalment, tal com em passa sempre que viatjo, cada vegada sento amb més força la presència virtual o espiritual de les persones estimades que deixo enrere.

Durant els últims dies ha estat per a mi molt senzill sentir-me com un dels mariners que creuaven aquestes aigües mediterrànies al crit de "a l'abordatge!!!" ... jeje ... el problema d'estar a terra és que el meu cos s'entesta a seguir compensant l'onatge, el que provoca que sempre em fa la impressió d'estar a sobre del kayak :)

Fins la pròpera entrega us deixo amb un parell d'imatges d'aquests dies... gràcies per les vostres mostres d'afecte i per anar seguint aquest recull d'instants escrits en ciber-cafès... amb molta pressa i sense gaires rellegides...

peus, petjades i l'horitzó

kayak, sorra, sal i urbanitzacions

vida, mort i ombra

primer contacte

2008-04-13T18:30:00.004+02:00

Bé ja hi sóm pel mig... això del kayak és força més complicat del que mai m'hagués imaginat, avui he estat sis hores remant i en aquest mateix instant noto com si les onades encara no m'haguessin abandonat; tot es mou amb un lleuger vaibé que em fa sentir feliçment marejat.

El millor d'avui els paisatges de conte de fades que es poden veure des del mar observant el cap de creus, és una experiència que recomanaria a qualsevol persona amb dosis somniadores. Realment espectacular: el sol, el mar, el vent, les costes rocoses i els pescadors matiners m'han acompanyat durant tot el trajecte.

El pitjor d'avui, l'entrada a cadaquers, una forta maror amb ratxes esbiaxades de vent que han estat apunt de fer-me encallar en les roques d'entrada al port. m'he endut un bon ensurt.

De moment les coses estàn funcionant tal i com esperava tot i la duresa del recorregut. Això si, començo a tenir clar que a tarragona no hi arribaré ni de broma, ni a barcelona tampoc... tindré sort si aconsegueixo visitar tota la costa brava. La metereologia no acompanya especialment en aquests dies i el fred està essent demolidor.

El ciber de cadaqués és caríssim i tens molt poc temps per escriure... aixxx..... però vull acabar amb una foto perquè pogueu tenir una imatge de les vistes que jo gaudeixo durant tot el dia

Tot i que tot just estem al començament de l'aventura ja em començo a adonar de tot el positiu.. tal com deia el poeta: "l'important no és arribar a ithaca, l'important és el que aprens en el camí"

som-hi!

2008-04-12T05:12:00.004+02:00

Deixeu anar les amarres! Isseu les veles! ... Vinga mariners d'aigua dolça que ha arribat l'hora.

Salpem!

Jeje ara si que ja va de debó, ~~demà~~ avui és el gran dia. Potser no és una opció gaire intel·ligent estar-me de festa fins altes hores de la matinada tinguent en compte el que m'espera... però actuar de forma mesurada i intel·ligent tampoc és gaire usual en mi.

cartes de navegació

2008-04-09T22:10:00.010+02:00

Cap mariner que es consideri digne de tal nom es faria a la mar sense unes bones cartes de navegació; avui he pogut aconseguir un esborrany de les que em guiaràn en els propers mesos.

Com ja vaig comentar amb anterioritat la primera etapa del viatge consistirà en desplaçar-me en kayak des de Llançà cap al sud durant un cert temps i posteriorment retornar al punt d'origen.
Finalment aquest "cert temps" ha quedat convertit en 7 dies i el que intentaré serà arribar, com a mínim, a la desenvocadura de l'Ebre i així haver navegat tota la costa catalana. Espero no haver pecat d'optimista en aquesta primera etapa de l'aventura.

Una vegada hagi retornat a Llançà la segona etapa consistirà en travessar els pirineus d'est a oest fins a Roncesvalles en bicicleta, per a fer aquesta etapa seguiré la ruta transpirenaica:

i des de Roncesvalles seguir fins a Finisterra seguint el Camino de Santiago. Per a fer aquestes dues parts del viatge tinc la intenció d'esmerçar-hi uns 20 dies

Una vegada arribat a Finisterra retornaré fins a Hondarribia seguint la menys coneguda Ruta del Norte de forma inversa encara utilitzant el mateix mitjà de transport. A fer aquest tram hi pressuposo uns 10 dies més

i tot després el full de ruta que m'he marcat indica que realitzaré a peu el camí més dreturer possible entre Hondarribia i la mar Mediterrània, camí que em portarà fins a Banyuls-sur-Mer. Per tal de poder fer-ho seguiré l'HRP (Haute Randonnée Pyrénéenne), tot i que una vegada arribats a aquest punt intentar preveure quelcom no té massa sentit, penso que podré realitzar la ruta en uns 30 dies de temps.

I fins aquí arriben les cartes de navegació que he pogut dibuixar, ara tothom que llegeixi aquestes línies i faci càlculs a partir de la data exacte en que salparé cap a mar obert podrà conèixer, aproximadament, on es suposa que em trobo cada dia... sempre i quan el camí no decideixi que els meus passos s'han de dirigir cap a una altra direcció... que tot pot ser.

Estic realment impacient per marxar i necessito dormir com l'aire que respiro. Almenys ja estic del tot equipat i he acabat la part que se'm fa més pesada, la part de fer llistes del que nessitaré, la part d'anar a comprar el que he escrit a les llistes, la part de comprovar que no m'he oblidat de res, la part de somniar amb el viatge sabent que encara estic clavat al terra.

Setmana que està essent una barreja entre horrorosa i fabulosa.

ajustant la porta

2008-04-06T21:19:00.008+02:00

Setmana estranya en la que se m'ha complicat l'existència de la setmana que vé. Molts problemes per la següent setmana en l'apartat laboral de la meva vida, se'm planteja una setmana força estressant però estic molt motivat i espero sortir-me'n amb elegància i amb bon humor. Hi ha moments em què em dóna la impressió que la gent es pensa el món s'ha d'acabar d'un dia a l'altre... aix...

Tal com deia una persona a qui jo considerava molt sàvia: "Ni lo bo ni lo dolent dura per sempre" (en aquest punt sempre hi afegia un somriure murri mentre feia una pausa i llavors continuava dient més fluix) "per sort".

En aquest cap de setmana he començat amb els acomiadaments, sempre és una experiència estranyament emocionant i enriquidora separar-te de les persones que aprecies quan saps que l'allunyament es prolongarà força en el temps.

De moment ja puc considerar tancats gran part dels assumptes que tenia pendents per deixar solucionats abans de marxar, tot i així encara em resten 3 detalls que he de solucionar durant aquesta setmana; no espero trobar-me amb grans trabes tot i que sóc conscient que hauré de fer ús de molta energia per ser capaç de tancar-ho tot amb el poc temps de que disposaré.

Els dies transcorren lentament entre preparatius, comprovacions, recomprovacions, peticions per deixar clar el recorregut que seguiré, cerca de fòrmules per mantenir el contacte, controls administratius i càlculs econòmics. Tinc ganes que arribi el proper dissabte i que pugui deixar anar el pirata i li senti cridar amb veu ben alta "deixeu anar les amarres! salpem!"

Per fi

2008-03-30T23:56:00.006+02:00

Per fi ha arribat el moment, per fi sento que els meus peus comencen a enganxar-se al camí, per fi les portes obertes es van ~~ajustant~~ tancant al meu darrere, perquè és difícil volar mentre tens cadenes que et lliguen a terra.

Ja era hora

Ara mateix em trobo immers en els darrers preparatius, queda molt per fer i ja he fixat la data, serà el 12 d'abril. Encara em queden molts assumptes per resoldre, coses intrascendents i coses de vital importància es barregen entre elles restant-me hores i retenint-me entre preparatius. Els preparatius és la part de tots els viatges que menys m'agrada. Sé que hi ha gent que gaudeix dels preliminars tant o més que del fet en si, sé que hi ha gent que planifica en detall cada passa que donarà, sé que hi ha gent que creu que sense planificació no es duen a terme aventures sinó que es fan tonteries. Jo no sóc així, m'avorreixen els preparatius, m'esgoten les compres, les mesures i els plànols. Sóc més timoner que navegant.

Últimament em sento cansat, incapaç de dur-ho tot a terme en el poc temps que em resta, però de sobte es desperta aquell pirata que viu adormit dins meu i comença a cridar amb la seva veu rogallosa i autoritària: "amunt les veles! tu, grumet d'aigua dolça, deixa de badar i tiba el cordam! timoner prou de tonteries! tots els mariners als seus llocs! prepareu el vaixell per salpar!". És incorregible, però alhora és tant part de mi que no sabria estar sense ell.

Així serà doncs. Hi ha persones que desitgen conèixer la ruta que seguiré quan no la conec ni jo mateix, hi ha persones que volen saber quin material m'enduré i jo encara no ho tinc clar del tot, volen saber si escriuré, si es podran ajuntar en alguna etapa del periple, ... moltes persones volen ajudar i això em fa sentir estrany.

Faig el que vull perquè no fer-ho és estúpid. No planifico perquè em sembla impossible preveure el que passarà demà quan no sóc capaç d'entendre ni el que m'ha passat avui.

Durant aquesta setmana han de tancar-se moltes incògnites, incògnites de tot tipus que em tenen l'estomac revoltat i amb un nus estrenyent-se amb més força a cada instant que passa. Així ho espero, així ho desitjo i així ho he de fer possible.

Per fi sóc conscient que me'n vaig, per fi sóc conscient que el vaixell ha de salpar encara que no estigui completament preparat, per fi començo a veure clara la possibilitat d'una fugida endavant.

Escollir el vaixell i la ruta

2008-03-26T18:12:00.005+01:00

Quan et plantejes anar a trobar Ithaca tot sembla molt senzill, els problemes comencen quan s'acosta l'hora de fer-te a la mar. Cal trobar un vaixell amb el qual puguis confiar, cal preveure unes bodegues suficientment àmplies perquè puguin encabir el menjar i l'aigua que necessitaràs durant aquelles jornades que no petjaràs cap platja hospitalària i cal assegurar-se que el velam serà capaç de suportar els rigors d'una mar sempre voluble i traidorenca.

Aquest viatge, a diferència de molts altres, requereix una preparació especial doncs és impossible conèixer per endavant cap a on et dirigiràs, tot i així es fa necessàri establir un rumb general i recorrer totes les tabernes del port escoltant històries dels mariners veterans i, alhora, ser capaç de distingir entre les rondalles i les històries veridiques.

En el meu cas el plantejament era molt senzill en els seus inicis. 3 mitjans de transport no motoritzats i una volta a la península hispànica per conèixer els ~~seus~~ meus límits. El projecte consistia a desplaçar-me de Tarifa al Cap de Creus en kayak, canviar el kayak per la bicicleta al Cap de Creus i dirigir-me fins a Finisterra i després recular de Finisterra al Cap de Creus tot vorejant la costa caminant.

Després de molt informar-me he arribat a la conclusió que aquesta primera aproximació necessitava uns quants replantejaments per poder-se adaptar a les meves condicions actuals. En primer lloc es va presentar el problema de la logística (com aconseguir un kayak a Tarifa, què fer-ne quan arribés al Cap de Creus, com aconseguir una bicicleta al Cap de Creus, què fer-ne a Finisterra, ...), en segon lloc es va presentar el problema de la disponibilitat temporal (quan de temps es necessitava per a dur a terme cada etapa del viatge, quina època de l'any era la millor per a realitzar cadascuna de les etapes, ...).

Finalment i degut a les limitacions materials i cronològiques he decidit que confiaré en les veus experimentades que em sugereixen una aproximació més modesta (al cap i a la fi no em considero ni de lluny tant capacitat com els herois helenics), tot i així intentaré mantenir l'esperit que va impulsar aquesta travessa.

En un principi el viatge seguirà dividit en 3 etapes, la primera consistirà en desplaçar-me en kayak des de Llançà cap al sud durant un cert temps i posteriorment retornar al punt d'origen. Una vegada hagi retornat a Llançà la segona etapa consistirà en travessar els pirineus d'est a oest fins a Roncesvalles en bicicleta i d'aquí seguir fins a Finisterra seguint el famós Camino de Santiago. Una vegada arribat a Finisterra retornaré fins a Hondarribia seguint la menys coneguda Ruta del Norte de forma inversa encara utilitzant el mateix mitjà de transport. Si en aquest punt del viatge encara no he trobat l'esquiva illa (cosa que se'm presenta molt probable a priori), realitzaré a peu el camí més dreturer possible entre Hondarribia i la mar Mediterrània, camí que em portarà fins a Banyuls-sur-mer.

Preparació

2008-02-29T19:55:00.004+01:00

Perquè un viatge no comença al fer la primera passa, un viatge comença quan el cuquet de la impaciència per viatjar comença a rosegar les teves entranyes.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.