Per fi

Per fi ha arribat el moment, per fi sento que els meus peus comencen a enganxar-se al camí, per fi les portes obertes es van ajustant tancant al meu darrere, perquè és difícil volar mentre tens cadenes que et lliguen a terra.

Ja era hora

Ara mateix em trobo immers en els darrers preparatius, queda molt per fer i ja he fixat la data, serà el 12 d'abril. Encara em queden molts assumptes per resoldre, coses intrascendents i coses de vital importància es barregen entre elles restant-me hores i retenint-me entre preparatius. Els preparatius és la part de tots els viatges que menys m'agrada. Sé que hi ha gent que gaudeix dels preliminars tant o més que del fet en si, sé que hi ha gent que planifica en detall cada passa que donarà, sé que hi ha gent que creu que sense planificació no es duen a terme aventures sinó que es fan tonteries. Jo no sóc així, m'avorreixen els preparatius, m'esgoten les compres, les mesures i els plànols. Sóc més timoner que navegant.

Últimament em sento cansat, incapaç de dur-ho tot a terme en el poc temps que em resta, però de sobte es desperta aquell pirata que viu adormit dins meu i comença a cridar amb la seva veu rogallosa i autoritària: "amunt les veles! tu, grumet d'aigua dolça, deixa de badar i tiba el cordam! timoner prou de tonteries! tots els mariners als seus llocs! prepareu el vaixell per salpar!". És incorregible, però alhora és tant part de mi que no sabria estar sense ell.

Així serà doncs. Hi ha persones que desitgen conèixer la ruta que seguiré quan no la conec ni jo mateix, hi ha persones que volen saber quin material m'enduré i jo encara no ho tinc clar del tot, volen saber si escriuré, si es podran ajuntar en alguna etapa del periple, ... moltes persones volen ajudar i això em fa sentir estrany.

Faig el que vull perquè no fer-ho és estúpid. No planifico perquè em sembla impossible preveure el que passarà demà quan no sóc capaç d'entendre ni el que m'ha passat avui.

Durant aquesta setmana han de tancar-se moltes incògnites, incògnites de tot tipus que em tenen l'estomac revoltat i amb un nus estrenyent-se amb més força a cada instant que passa. Així ho espero, així ho desitjo i així ho he de fer possible.

Per fi sóc conscient que me'n vaig, per fi sóc conscient que el vaixell ha de salpar encara que no estigui completament preparat, per fi començo a veure clara la possibilitat d'una fugida endavant.