Què és una espelma encesa davant d'una imatge religiosa sinó l'intent irracional d'una persona de concretar pensaments massa abstractes per ser compresos, o sigui massa allunyats d'un entrepà de fuet.
Malgrat el que a "la societat" li encanta creure el futur no està escrit, no hi ha cap motiu per creure que hi ha un seguit d'actes que ens esperen més enllà de l'instant actual. Crec poderosament en la capacitat de les persones per escollir què desitgen pel seu futur i per influïr en el futur dels altres. Crec fermament en la capacitat (encara no cientificament demostrada) del cervell humà per aconseguir influïr en els esdeveniments quohitidians. Degut a aquesta creença ja fa un cert temps que dedico cert temps cada dia pensant-me a mi mateix menjant un entrepà de fuet.
menjar, penses en menjar? quina parida! perquè no pensar en la justícia, la pau o l'equilibri ecologic del planeta? De fet hi ha diversos motius que aconsellen pensar en l'entrepà. Els més obvis són que si bé conec perfectament quin aspecte, gust, tacte i olor té un entrepà de fuet; no tinc ni la més petita idea de com deu ser un planeta just, pacífic o ecologicament equilibrat... almenys no un planeta en el qual hi habiten éssers que caminen drets des que van baixar dels arbres fa un munt d'anys. El motiu que em mou amb més força, però, és que m'agradaria veure quants sou capaços de pensar en idees abstractes després de passar un parell de dies sense tenir res per menjar.
La gràcia de la vida és que tot el que passa, passa perquè si. Res té un motiu profund al darrera.
Per tant permeteu-me que vagi a la cuina a preparar-me un entrepà i després, després potser em vindrà de gust un bon got de rom i així el vell capità pirata potser (i només potser) decidirà que pot dormir uns dies més.
Els dies cauen com fulles a la tardor sota els peus de les setmanes, les setmanes cauen com cireres madures al terra dels mesos, els mesos volen amb la velocitat de les orenetes a la primavera... però les hores... les hores s'arrosseguen lentament al pas dels cargols pujant als arbres.
A vegades em sento com aquell grumet de la "Santa Maria" que després d'haver cridat "Terra a la vista!" amb tota la força i energia de la seva joventut, va mirar al cel preguntant-se "per fi ja hem arribat, i ara què"
De sobte alguna cosa em desperta, serà que ja he dormit prou hores? no... és mitja nit.
Serà que fa fred? no... calor? no... què pot despertar-me a aquestes hores de la matinada amb encara molta son per gastar i sense deixar rastre?
un moment...
la comprensió arriba sempre de sobte com els atropellaments i les malalties venèrees, i tal com passa amb les dues coses quan t'adones que tens un problema ja és massa tard per fer-hi res. He descobert unes quantes mentides sobre la meva vida, vaja que he desobert que un munt de coses que considerava veritat senzillament no ho són... i aquest és un mal descobriment (de fet és el pitjor des del de l'urani-235) un descobriment que m'ha deixat al mateix punt que et deixa una veu nèutra que sents estant de viatge dient 'vols dir que no t'has perdut?'... i descobreixes que sí...
tants quilòmetres descobrint mentides i no haver estat capaç de trobar-me amb cap veritat...
Seguir adelante es fácil. Volver atrás exige un esfuerzo de voluntad, porque resulta mucho más difícil.
-- Terry Pratchett, Piromides.
Al final els genolls, el cap i el cor s'han posat d'acord. Ha costat que arribessin a acords però després d'una llarga discusió(que havia durat ja massa dies) han decidit que, per ara, deixaré la cerca física d'Ithaca. En part és una pena per a mi haver de deixar de viure en el camí, en part em fa ràbia haver de fer-ho per culpa de molèsties físiques, dic en part perquè sóc conscient de la gran sort que tinc de poder decidir gairebé lliurement deixar-ho en aquest punt; dic en part perquè començo a comprendre part del que he guanyat en aquests temps, dic en part perquè no crec ser capaç de deixar de buscar Ithaca d'una forma o altra.
Avui he vist el capità ordenar als mariners posar rumb a casa amb cara de pocs amics i els ulls vermells de ràbia, avui he observat al navegant guardar amb cura i amor cadascún dels seus mapes i cartes de navegació dins la seva maleta marró, avui he pogut veure el timoner comandar el timó amb mans relaxades ara que coneix la zona per on naveguem, avui he descobert al grumet plorar d'alegria quan ha cridat "Terra a la vista" des de la cofa, avui m'he fixat que la companyia de ballarins i músics discutien amb veu baixa les aventures viscudes amb la cara que posa la gent del seu ram quan comprén que els espera un temps d'inmobilitat, avui he escoltat la veu rogallosa del peregrí donant gràcies per haver pogut tornar després de complir el seu somni, avui he estat una mica melancòlic fins que el joglar m'ha mirat als ulls i m'ha dit amb la seva veu inflexible "l'aventura no s'ha pas acabat, xabal, no ara que ja sabem tant sobre Ithaca, no ara que coneixem les nostres limitacions, no ara, no ara, no ara a menys que tu deixis morir la flama; ho faràs? Al cap i a la fi els vaixells s'arreclen." Moltes persones en aquest passeig que he fet m'han fet adonar que el camí no s'acaba quan tornes, el camí s'acaba quan deixes de pensar en ell, quan deixes de recordar que el camí comença a la porta de cada casa i s'estén fins a regions amb les quals no ets capaç ni de somniar. Al cap i a la fi camí i vida haurien de ser sinonims.
duele, la vida como un puñal hay veces que duele tiembla, la vida como con miedo hay veces que tiembla ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe vive, la vida por compasión hay veces que vive
Per fi he arribat a Montserrat i he pogut redescobrir la màgia d'aquesta serralada que es troba al cor del nostre petit país. El meu vaixell està rebent unes quantes reparacions però és poc probable que pugui seguir el seu navegar per mars ingnòmits degut al seu estat força lamentable, en qualsevol cas el capità aviat haurà de prendre una decisió.
María, corre vine que ha arribat un peregrí, aquest no enganya.
Contràriament al que esperava en aquest tram del meu viatjar és on he trobat amb més intensitat l'esperit de "camino", sobretot en les molt desconegudes (per mi) terres de Lleida. La frase anterior(o d'altres de molt similars) s'han anat repetint en carrers, camins i bars. Les persones amb qui topo en el meu deambular diàri aturen les seves ocupacions per dedicar-me unes paraules amables (o per indicar-me que Santiago queda en la direcció oposada a la que jo segueixo).
Tinc tota la tripulació del vaixell emocionada, molt han aprés en aquests darrers dies del nostre navegar, molt sorpresos es troben per les boníssimes reaccions de les persones que van trobant-se en el nostre deambular espasmòdic pels camins(i mira que ahir vaig poder veure'm en un mirall i em vaig espantar una mica de l'aspecte d'aquest vaixell que m'ha dut per tants mars i que alguns anomenarien cos(les sabates polsegoses i amb restes de fang ressec, les cames brutes i esquitxades, la camiseta amb una miríada de taques de suor i d'herba, els braços treballats pel sol i per les plujes, la barba enmaranyada i rebel després de dos mesos i els cabells embullats, encrespats i rabiosos)).
En una ocasió una velleta que caminava parsimoniòsament dirigint-se a visitar a uns familiars del poble veí em va aturar per preguntar-me si jo crèia que li seria beneficiós per la seva cadera caminar amb dos bastons enlloc d'un de sol, per parlar una estona de la vida en general i per desitjar-me el millor dels futurs per a mi i pels meus. En una altra ocasió els parroquians d'un petit bar d'un petit poble van decidir que no hi havia cap raó perquè jo hagués de pagar la meva consumisió i van encomanar-se a la Moreneta perquè em donés un futur proper amb poques humitats, en altres casos han estat treballadors que han aturat la seva feina per parlar-me de les seves famílies o aficions, en altres casos propietaris de botigues o bars que s'han mostrat altament amables amb un viatger de terres llunyanes que torna a casa i l'hi han regalat productes comestibles fets per pares o amics "de forma totalment tradicional i sense cap tipus de porqueria sintètica, has de probar-ho xiquet".
Amb tot això l'acollida més especial que vaig viure va ser quan vaig parar-me (per protegir-me de la pluja) al bar d'un poble anomenat la Panadella(aquest poble es troba en un encreaument de camins, un punt estratègic d'habituallament per a una infinitat de conductors que passen diàriament per l'únic bar que hi ha). Pocs moments després d'haver entrat ja em vaig veure rodejat per cambrers que s'acostaven per compartir les seves creences espirituals, les seves aficions esportives o per donar-me o rebre notícies del dia a dia. Aquest dia em vaig tornar a sentir com aquells joglars de temps pretèrits que, al arribar a un encreuament de camins, se'ls demanava d'explicar notícies i contes de terres llunyanes mentre els altres viatgers s'ho miraven amb extranyesa.
Tot això potser és degut a que pocs peregrins petgen aquesta part del camí (5 o 6 a la setmana), potser és degut a que aquest nostre país petit és molt més hospitalàri del que ens han ensenyat a creure, potser és degut a l'aspecte d'aquest meu vaixell atrotinat,... qui sap?
Tres camins ha de recòrrer un home durant la seva vida, el camí de la ment, el camí del cor i el camí del ventre, no ho sabies? Jo, quan em senti preparat, els faré tots. És una cosa que s'ha de fer, si senyor.
-Feia temps que no es veia una nevada així en aquesta època de l'any; diantre! -Tu i jo podríem passar, Gandalf, i segurament l'elf també però si seguim endavant serà la fi per a tots els altres. -És veritat. La muntanya ens ha vençut; tot i així si no podem passar per damunt passarem per sota.
Paraules assenyades(recordades segurament amb no massa exactitut) pensades per un escriptor genial on els hi hagi. Tal com ell ja ens feia veure en el seu famòs llibre, l'home res pot contra la natura; això mateix m'ha passat a mi, la porta dels Pirineus m'està tancada amb clau i forrellat; malgrat tot, tal i com van fer Frodo i els seus companys m'he buscat un camí alternatiu per seguir el meu viatge cap a Ithaca... L'opció escollida després de considerar tots els condicionants ha estat seguir(en sentit contràri) el camí de Sant Jaume que em durà fins a Montserrat.
Des de Montserrat cap amunt... el navegant encara està planificant la ruta.
S'em fa molt dur, després de tants dies en moviment, que les condicions meteorològiques sumades a petits problemes físics(provocats per les primeres) m'hagin obligat a abandonar el progecte de tornar pels Pirineus. És dur perquè, tot i que em sentia ilusionat en cada etapa del recorregut, aquesta darrera part era la que em feia més gràcia de dur a terme. No és senzill seguir donant una passa rera l'altre caminant endavant quan el teu cap està posat en un altre camí; tot i així potser és que Ithaca no era on jo m'havia imaginat i aquest nou rumb serà el que m'hi portarà.
Petites joies, petits instants fugissers que em fan pensar en un món ja oblidat, un món en el qual "el progrés" encara no havia arribat, un món dur, uns temps sense pietat que no perdonaven cap errada, un entorn màgic amb els seus animals encara no acostumats a la presència d'essers humans. Un món de somni on un joglar s'hi pot sentir com a casa, un món on les fades es troben més properes i les persones més llunyanes, un món per somniar.
A la montaña la puedes amar, chabal, pero primero y sobre todo la tienes que respetar. Mejor no subas de momento, no ves que mira mal?
En fi, que el veterà navegant del meu vaixell ha decidir buscar aigües més tranquiles per uns dies, la tripulació està apunt d'amotinar-se degut al fred, a l'humitat, a la neu i a l'extrema duresa dels camins a trepitjar. Sort que el capità, tot i pirata, té un punt d'assenyat.
Cada dia que passa és un dia més que visc, cada dia que visc és un dia que no he perdut, cada dia que no perdo em sento més lliure, cada engruna de llibertat de la que gaudeixo ara és un dia que passa.
Els moments màgics no deixen de passar ni tant sols en les altures desolades d'aquest pirineu tant dur, les coneixences especials també ocòrren en aquests llocs desangelats; és una experiència realment enriquidora haver pogut compartir uns quants dies de viatge amb un vell mariner curtit en mil batalles que, a més a més ha tingut la delicadesa de presentar-nos una ànima blanca, la "Reme" una joia entre les dones i un regal del cel al mig de la terra.
Un post inconnex i estrany... esto es lo que hay, como lo diria
