Els dies cauen com fulles a la tardor sota els peus de les setmanes, les setmanes cauen com cireres madures al terra dels mesos, els mesos volen amb la velocitat de les orenetes a la primavera... però les hores... les hores s'arrosseguen lentament al pas dels cargols pujant als arbres.
A vegades em sento com aquell grumet de la "Santa Maria" que després d'haver cridat "Terra a la vista!" amb tota la força i energia de la seva joventut, va mirar al cel preguntant-se "per fi ja hem arribat, i ara què"
doncs això... i ara què?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Una nova Ithaca? Potser la humitat que arribi un cop passat l'estiu ens ofereix una de nova. O potser buscar-la ja és el què. Ai, darrerament m'embolico molt XD És molt difícil la teva pregunta. M'alegra que hagis tornat a escriure :-)
la humitat per a mi sempre més estarà lligada a un estat mental: la llibertat. Gràcies per acompanyar-me petita, un plaer saber-me llegit.
Publica un comentari a l'entrada