terra dura, terra dolça

duele, la vida como un puñal hay veces que duele
tiembla, la vida como con miedo hay veces que tiembla
ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
vive, la vida por compasión hay veces que vive

Per fi he arribat a Montserrat i he pogut redescobrir la màgia d'aquesta serralada que es troba al cor del nostre petit país. El meu vaixell està rebent unes quantes reparacions però és poc probable que pugui seguir el seu navegar per mars ingnòmits degut al seu estat força lamentable, en qualsevol cas el capità aviat haurà de prendre una decisió.

María, corre vine que ha arribat un peregrí, aquest no enganya.

Contràriament al que esperava en aquest tram del meu viatjar és on he trobat amb més intensitat l'esperit de "camino", sobretot en les molt desconegudes (per mi) terres de Lleida. La frase anterior(o d'altres de molt similars) s'han anat repetint en carrers, camins i bars. Les persones amb qui topo en el meu deambular diàri aturen les seves ocupacions per dedicar-me unes paraules amables (o per indicar-me que Santiago queda en la direcció oposada a la que jo segueixo).

Tinc tota la tripulació del vaixell emocionada, molt han aprés en aquests darrers dies del nostre navegar, molt sorpresos es troben per les boníssimes reaccions de les persones que van trobant-se en el nostre deambular espasmòdic pels camins(i mira que ahir vaig poder veure'm en un mirall i em vaig espantar una mica de l'aspecte d'aquest vaixell que m'ha dut per tants mars i que alguns anomenarien cos(les sabates polsegoses i amb restes de fang ressec, les cames brutes i esquitxades, la camiseta amb una miríada de taques de suor i d'herba, els braços treballats pel sol i per les plujes, la barba enmaranyada i rebel després de dos mesos i els cabells embullats, encrespats i rabiosos)).

En una ocasió una velleta que caminava parsimoniòsament dirigint-se a visitar a uns familiars del poble veí em va aturar per preguntar-me si jo crèia que li seria beneficiós per la seva cadera caminar amb dos bastons enlloc d'un de sol, per parlar una estona de la vida en general i per desitjar-me el millor dels futurs per a mi i pels meus. En una altra ocasió els parroquians d'un petit bar d'un petit poble van decidir que no hi havia cap raó perquè jo hagués de pagar la meva consumisió i van encomanar-se a la Moreneta perquè em donés un futur proper amb poques humitats, en altres casos han estat treballadors que han aturat la seva feina per parlar-me de les seves famílies o aficions, en altres casos propietaris de botigues o bars que s'han mostrat altament amables amb un viatger de terres llunyanes que torna a casa i l'hi han regalat productes comestibles fets per pares o amics "de forma totalment tradicional i sense cap tipus de porqueria sintètica, has de probar-ho xiquet".

Amb tot això l'acollida més especial que vaig viure va ser quan vaig parar-me (per protegir-me de la pluja) al bar d'un poble anomenat la Panadella(aquest poble es troba en un encreaument de camins, un punt estratègic d'habituallament per a una infinitat de conductors que passen diàriament per l'únic bar que hi ha). Pocs moments després d'haver entrat ja em vaig veure rodejat per cambrers que s'acostaven per compartir les seves creences espirituals, les seves aficions esportives o per donar-me o rebre notícies del dia a dia. Aquest dia em vaig tornar a sentir com aquells joglars de temps pretèrits que, al arribar a un encreuament de camins, se'ls demanava d'explicar notícies i contes de terres llunyanes mentre els altres viatgers s'ho miraven amb extranyesa.

Tot això potser és degut a que pocs peregrins petgen aquesta part del camí (5 o 6 a la setmana), potser és degut a que aquest nostre país petit és molt més hospitalàri del que ens han ensenyat a creure, potser és degut a l'aspecte d'aquest meu vaixell atrotinat,... qui sap?

Tres camins ha de recòrrer un home durant la seva vida, el camí de la ment, el camí del cor i el camí del ventre, no ho sabies? Jo, quan em senti preparat, els faré tots. És una cosa que s'ha de fer, si senyor.