ballant amb els cavalls

País vasc terra de núvols, terra d'immensos camps d'herba, terra de cavalls pastant entre la boira. Ja he començat la part a peu del meu nostre viatge cap a Ithaca, el fet d'haver canviat la pala i el kayak o les rodes per unes bones sabates m'ha donat una perspectiva diferent dels dies. Caminar té l'estranya màgia de permetre't pensar, meditar, fabular, imaginar, dibuixar, cantar, mirar, aturar-te, saltar, perdre't, tocar, ... un munt de verbs que els altres mitjans de transport no em permetien. Tot i estar encarat cap al cap de creus, la climatologia no em dóna ni un sol dia de respir, pluja, fred i vent estàn essent els meus companys constants cada dia i cada nit.

La climatologia imperant i la complexitat tècnica del recorregut m'ha fet canviar la planificació prèvia de fer l'hrp i m'he decidit a encarar el gr-11. Aquest darrer trajecte (tot i ser igual de dificultòs que el primer) té l'avantatge d'estar marcat en gran part del seu recorregut cosa que ajuda un pèl quan has de creuar els pics muntanyosos entre la boira. També complica la qüestió de fer l'hrp el fet de no tenir la visibilitat suficient per orientar-me correctament. Malgrat això crec poder afirmar que aquesta petita modificació en el rumb és, gairebé, inapreciable doncs els dos recorreguts passen més o menys per allà mateix; fins i tot comparteixen trams en força punts.

Espero que encarant l'estiu el clima derivi cap a més solejat (si més no per encarar les etapes de més altitud en el meu recorregut futur), tot i així...

sempre endavant - mai endarrere.

la pluja una amiga

Jo, com a joglar, he aprés molt i he ensenyat poc. Una de les coses que darrerament he redescobert és que l'ésser humà és una de les criatures més adaptables que hi ha. Molt de temps he passat compadint-me pel fet d'haver de fer les meves actuacions sota l'inclement pluja; ara ella i la seva humitat forma part indisoluble de l'espectacle de la companyia itinerant a la qual pertanyo. Tot fent el nostre camí cap a Ithaca hem aconseguit fer-nos un amb la pluja i el fred, hem aconseguit interioritzar-la tant que s'ha convertit en la nostra amiga i, en aquests moments, el nostre espectacle de musica, llum i colors no seria res sense la presència de la nostra companya de repartiment.

Si amb temps hem pogut aconseguir fer-nos amics de la pluja i incloure-la en el nostre dia a dia, potser serà possible fer-ho amb les altres inclemències que poblen els nostres somnis inabastables.

Milles i milles de mars de terra s'obren davant meu, tots ells amb un onatge difícil de navegar, però amb la força i l'experiència que té a hores d'ara la nostra tripulació confiem en arribar a bon port... extranyament en aquest punt arribar o no a Ithaca comença a perdre rellevància, el més important és seguir endavant, seguir amb les coneixences, seguir amb els paisatges mai imaginats, seguir amb els moments durs ... però bonics.

Des de fa pocs dies una nova cançó s'ha inclòs en el nostre repartiment, una cançó que va aparèixer en els somnis del nostre bard durant una nit de tormenta, una cançó que parla sobre ànimes que caminen agafades de la mà fins i tot en la distància.

Camino Primitivo ··· seguir endavant mentre tornes a casa

pola de allande - un poble d'allò més acollidor en la comunitat d'asturies
Rivendell (pels que hagueu vist El Senyor dels Anells)
Els últims moments de Galícia

5000 anys ens contemplen mentre nosaltres mirem

les catedrals tenen una màgia especial que no decau per anys que passin

el camino també està marcat quan el fas a l'inrevés si més no una part

unxaaaaa!

menjant pulpo a Santiago amb uns amics

Fisterra

sense comentari

km 0 - sembla mentida quantes suors ha costat

una de les moltes estàmpes idil·liques das queridinhas terras galegas

Després de molts de dies, per fi s'han donat tots els condicionants per poder-vos mostrar alguna de les imatges que he anat prenent durant els darrers dies. Això només és una petita mostra de les aventures i desventures passades durant força dies, és una amalgama de paisatges, moments únics, amistats i passos caminats. Gràcies a tots els que heu anat seguint aquesta primera part de l'intent per trobar Ithaca, la vostra energia interminable i els vostres bons desitjos ens acostarà, cada vegada més, a aconseguir la saviesa necessària per trobar-la.

Durant els últims dies cada vegada noto més que estic deixant Santiago i la seva força d'atracció més i més lluny, això fa que camini enrera endavant amb més energia que mai i amb la seguretat que tot el que m'espera serà, com a mínim, igual de bo que el que deixo enrere.

un dia sencer veient el sol!

uau, quina energia que ens dóna aquest astre llunyà. Tot i així he començat a pensar que aquesta efusió de bon temps era deguda, únicament, a que jo estava abandonant Galícia, terra maravellosa on les hi hagi. Durant tot avui no m'he pogut treure una cançó del cap i per això us la cantaré:

"adiós con el corazóóóóóón, que con el alma no puedoooOOOooo
al des-pe-dir-me de tiiiii, al des-pe-dir-me muerooooOOOooo"

de tornada

Des de sempre la tornada ha estat el moment de màxima joia, t'imagines arrivant a casa amb un munt d'experiències i d'aventures viscudes; un munt d'amistats que brillen amb els llambrejos de la novetat; un munt de fotografies que desitges ensenyar a tothom que tingui la paciència o l'obligació moral de veure-les; un munt de regals que donar; un munt de felicitat que no saps de què fer-ne.

Aquesta vegada, per a mi, la tornada agafa tot un seguit de matisos molt diferents. El que se m'ha fet més dificil ha estat la tornada pel mateix camí que havia fet a l'anada. El camí que es dirigeix cap al nord comparteix un tram amb el camí francès a prop de Santiago. Recular per les mateixes localitzacions per les que havies passat recordant la gran energia i emoció que duies al trobar-te tant aprop de Santiago mentre et vas adonant que els paisatges vistos del rebés canvien tant que a vegades són irreconeixibles. Anar recordant cada experiència viscuda en cada bar, en cada trencant, en cada arbre, ... tot això és difícil. El més dificil però és haver-me d'anar acomiadant d'aquests petits sols que han il·luminat els meus dies en el camí, aquests sols de dues cames que són l'unica llum que he rebut desde la meva entrada a Galicia ja fa 10 dies. Aquests petits sols que s'emocionen quan em diuen adéu plens d'energia sabent que tenen la fi del seu viatge tant aprop... i a mi encara em queda la meitat del camí per recòrrer. Una meitat dura però bonica... tinc ganes de veure el sol encara que m'encegui els ulls.

Una de les coses bones de recular és anar-te adonant de com les persones que havies deixat enrere per no tornar-les a veure més, segueixen recordant-se de tu en el mateix instant que et veuen. I mentre se't llencen al coll per abraçar-te, et comencen a fer un munt de preguntes sobre qüestions en les quals tu ja no pensaves desde fa dies. És estrany adonar-me de com, a vegades, les accions dutes a terme en un moment particular segueixen visquent per les altres persones i aquella frase pronunciada en un moment oportú o aquella persona convidada a sopar o ajudada va fent el seu camí independentment que tu hi siguis o no.

Una experiència fabulosa s'està acabant a mesura que em vaig dirigint cap al nord i, cada matí, em demano si serà possible millorar el que ja he vist, fet o pensat. Cada vespre em sorprenc repassant el dia que s'acaba i pensant que avui ha estat el millor dia de tots.

avui més que ahir però menys que demà

P.S. avui el ciber té possibitat de baixar-me les fotos pero jo no m'he endut el cable per fer-ho... quan pugui les penjaré totes...

de mar a mar

De mar a mar travessant la península, per sobre les muntanyes i a prop dels rius així he corregut per aquestes terres hispànes coneguent persones especials i visquent moments únics, també hi ha hagut moments durs i difícils i gent amb qui no he conectat gens. Tot forma part del camí, tal com em va dir un italià molt estrafolàri: "despues de una subida siempre hay una bajada però todo esto es muy bonito eh!!!"

Una vegada arribat al cap de finisterra em va envaïr una baixada d'energia deguda al fet d'haver aconseguit la fita que has perseguit durant tantes jornades, així és com ha de ser. El que toca ara és agafar energia suficient per encarar la resta de camí que encara em resta fer. La companyia de joglars "viatge a ithaca" no acaba les seves representacions tant aviat així que encara ens queden moltes aventures per viure, moltes notícies per portar de poble a poble i molts paisatges especials per observar i gaudir.

Quan ets a la fi del món i l'horitzó s'amplia moltes coses passen per la teva ment; algunes de bones, altres de dolentes i algunes que mai es compliràn per anys que passin. Desitjos mig expresats, promeses complertes, cicatrius i marques que portaré amb mi fins que sigui vell i la memòria em falli. De totes formes viure lliure és això, fer el que necessites i no el que vols.

una passa endavant, una passa amunt

10 punts i una nina a qui endevini quin personatge històric està representat en aquesta escultura

un omenatge per la maleta... com curra ella

moments per pensar... moments per somniar... moments únics

a vegades és massa evident quin camí has de seguir... bones polítiques per gastar els diners públics... millor posar un cartell nou que arranjar les fites que ja hi ha

a vegades és dificil saber per on has de seguir, però les fletxes són sempre allà a punt per indicar-t'ho

el camí té moments esfereïdors però també maravellosos

Una de les etapes d'aquest viatge cap a Ithaca ja ha estat assolida, des d'aquí el meu navegant ha obtingut més informació sobre com seguir el camí cap a l'illa misteriosa i en una poca estona el vaixell es farà a la mar per recòrrer les aigües insondables cap a un destí encara desconegut.

El camí està donant més del que exigeix (i no em costa gens de reconèixer que les exigències són moltes) i això fa que cada dia obri els ulls al matí sentint-me feliç de la vida que estic poguent viure. El camino està plagat de bones persones, de millors persones, d'angels i de paisatges que et fan creure que és possible construïr un món millor.

Em sento feliç d'estar compartint aquests moments amb vosaltres, ara que les representacions de la companyia de joglars estàn arribant a un punt àlgid de la temporada. Ens estem trobant amb un èxit de public a cada actuació que fem i, fins i tot en algunes comunitats ja esperen la nostra arribada amb espectació. Per a un artísta els aplaudiments són el seu aliment, però també és veritat que aquest aliment només és ben rebut quan ho has fet el millor que pots.

Moltes persones es senten tristes al arribar al final del seu viatge, moltes d'altres aprenem que cada final no és res més que el primer pas per a un nou viatge que serà igual d'intens (si saps viure'l) que el que acabes de fer.

Ithaca és cada vegada més aprop o cada vegada més lluny això no ho sé, però les històries que aquest pobre joglar de camí pot explicar són cada vegada més estranyes i enigmàtiques. La distància hi té quelcom a veure, la meteorologia hi té molt a veure (quatre dies sense veure ni un raig de sol poden fer tornar boja a qualsevol ànima mediterrània com la meva).

D'aquí al final de la terra, preparats per salpar! lleveu les àncores! som-hi!

massa dies massa aventures

els castells de fades existeixen i no estàn gaire lluny
ultreia et suseia, diox ayuva-nos

les petites coses també tenen la seva grandesa

un peregrí entre la boira, així em sento des que he entrat a terres celtes

perquè he descobert que també n'hi ha que tenen realment fè

porta d'entrada al país de la boira

massa dies han passat des de l'últim escrit, massa aventures han ocorregut per ser explicades en unes poques ratlles; com va dir un famòs escriptor: "mentre estàs visquent no et queda temps per escriure, quan s'atura la vida llavors podries escriure, però acostuma a ser massa tard".

tots ens crèiem únics però la veritat és que res existeix per primera vegada sota aquest sol que ens il·lumina a tots. Per això vaig començar a buscar similituts entre els grupúscles de gent i persones que vagaregen pel camí i el meu paper en la història. La conclusió va ser òbvia una vegada la vaig haver descobert: en el camí de Santiago es creen comunitats de caminants que serien els equivalents als pobles durant l'època medieval, aquestes comunitats estàn formades per les persones que van començar a caminar més o menys en les mateixes zones (ja que tothom avança - dia més dia menys - a la mateixa velocitat); per les persones com jo que fem el camí en bicicleta però que intentem viure'l com quelcom més que una simple competició per veure qui fa més quilòmetres al dia, ens és fàcil sentir-nos com els joglars que recorrien els camins durant la mateixa època medieval, portant notícies entre un poble i el següent, explicant històries ocorregudes en llocs que algú del poble on ens trobem va estar fa un temps, ...

ara us explicaré la història resumida del grup de joglars del qual formo part. El nostre espectacle avançava dia a dia pels camins de Santiago, explicant històries més o menys alegres i interpretant les nostres cançons predilectes als diferents públics que anàvem trobant. Fa tres dies una shaman d'un dels pobles ens va demanar ajuda perquè volia desplaçar-se a un poble llunyà i, vam decidir incorporar-la al nostre espectacle gràcies a la facilitat innata que tenia per la dança. Nathalie la nova incorporació de la companyia va ser com una gran bombolla d'aire fresc que em va ajudar a soportar la duresa del camí i a entendre més bé les persones sedentàries que residien en els seus pobles sense sortir-ne mai. Amb la Nathalie vam recòrrer poblets que d'altre forma haguéssin passat desaparcebuts als nostres ulls, amb ella vaig conèixer la joia de ballar tota la nit al voltant d'una foguera vestit amb pells d'animals, amb ella vaig descobrir la felicitat que es troba en el soroll dels búfals al roncar durant la nit.

En un dels petits poblats al qual ens va portar la Nathalie hi vaig viure una experiència que em marcarà pel reste de la meva vida. Podría arribar a dir que vaig sentir-me tocat per la mà d'algun ésser superior; m'explico: vaig assistir a una cerimònia cristiana en la qual vaig ser beneït per les monges de la capella; em sap greu d'admetre que mai en tota la meva vida havia sentit un calfred d'aquesta magnitut i tot perquè una persona que no em coneixia de res em deia mentre em mirava als ulls: "rezaré por ti cada día. Deseo que obtengas lo que necesitas".

A partir d'aquest moment ja tot han estat moments especials, vaig tenir la gran sort de poder sentit un Angel tocant la seva arpa màgica i fins i tot podría jurar que em va semblar que portava aquest àngel amb mi durant una bona part del camí que vaig seguir el matí següent. A més a més he pogut entrar a les terres celtes tal i com s'hi ha d'entrar, a través de la boira. De fet, i per ser sicer he de recòneixer que des que vaig entrar a galícia no he aconseguit sortir de dins d'un núvol que converteix tots els colors en grisos i que fa que no tingui clar si encara estic al mateix món on em trobava abans d'ahir. Si podeu llegir aquestes ratlles és que, simplement, tenen raó aquells que diuen que a galícia no hi surt el sol fàcilment.

haureu de perdonar-me si en algún moment sóc incostistent o vagareijo una mica, aquestes són les seqüeles de pedalejar tot el dia sota la pluja a menys de 10º de temperatura. Desitjaria disposar d'un accés a internet que no tingui un rellotge que em va fent la conta enrera del temps que em queda per escriure-us, algún dia podré explicar-vos les històries complertes... sinó les oblido...

canvis

El millor que té el camino són les persones que et trobes en el teu deambular per la ruta marcada per les fletxes grogues. Fins a dia d'avui he trobat tot un seguit de personatges especials que fan que aquesta experiència ja valgui la pena només pel fet d'haver-los conegut.

Des d'aquí m'agradaria tenir un record per a les que més m'han donat. L'Inés i la Gemma per fer-me entendre que no cal córrer per arribar als llocs i que les bosses han de ser el menys pesades millor. Al capellà de l'esglesia de Sant Bartolomé de Logroño per fer-me creure altre vegada en la bondat humana i, finalment però no menys important a l'Erika que amb frases com : "me meto en el camino y a tomar pol culo l'universidad" i "Agur" m'han fet veure les coses com són.

Fer el camino no només és caminar sinó aturar-se, fer el camino no només és caminar sinó parlar, fer el camino no només és caminar sinó conèixer, fer el camino no només és caminar sinó visitar monuments, fer el camino no només és caminar sinó crèixer, fer el camino no només és caminar sinó mirar el vent com juga amb l'herba, fer el camino no només és caminar sinó fer la migdiada, fer el camino no només és caminar sinó fotografiar flors; però també he aprés que sinó camines no pots fer cap de les altres coses.

el camí ja gira cap a Santiago

Una vegada passat per gran part de la ruta pirenaica vaig decidir seguir totes aquelles veus que em deien: "a ver joven, és un poco pronto para hacer la pirenaica, usted no va a mojar-se hoy pero frio va a passar. I cuidese de la nieve". Total que la duresa de la ruta(que en si ja és força elevada) es veu exessivament incrementada pel fanguissar i el never en què s'han convertit els camins. Així les coses vaig decidir seguir els consells d'un peregrí veterà i dirigir-me de pet cap a enganxar amb el camí Aragonès cap a Santiago.

Ja fa uns quants dies que em trobo en el camí i la veritat sigui dita, aquest està envoltat d'una màgia molt especial. No puc parar de trobar-me amb persones d'una força i una energia que conecten molt fàcilment amb mi i em fan pensar que realment hi ha formes molt diferents de viure en aquesta societat globalitzada i de pensament únic.

En aquest moment em trobo a Puente la Reina, el punt d'unió entre el camí Aragonès (camí d'una màgia molt especial que recomano, sobretot, per fer a peu; gaudint de les vistes corprenedores i dels passatges únics entre esbarzers i flors aromàtiques) i el camí francès.

El millor fins ara: les vistes i les persones úniques amb qui m'he creuat.

avui tampoc hi ha imatges degut a les mancances de les instal·lacions