massa dies massa aventures

els castells de fades existeixen i no estàn gaire lluny
ultreia et suseia, diox ayuva-nos

les petites coses també tenen la seva grandesa

un peregrí entre la boira, així em sento des que he entrat a terres celtes

perquè he descobert que també n'hi ha que tenen realment fè

porta d'entrada al país de la boira

massa dies han passat des de l'últim escrit, massa aventures han ocorregut per ser explicades en unes poques ratlles; com va dir un famòs escriptor: "mentre estàs visquent no et queda temps per escriure, quan s'atura la vida llavors podries escriure, però acostuma a ser massa tard".

tots ens crèiem únics però la veritat és que res existeix per primera vegada sota aquest sol que ens il·lumina a tots. Per això vaig començar a buscar similituts entre els grupúscles de gent i persones que vagaregen pel camí i el meu paper en la història. La conclusió va ser òbvia una vegada la vaig haver descobert: en el camí de Santiago es creen comunitats de caminants que serien els equivalents als pobles durant l'època medieval, aquestes comunitats estàn formades per les persones que van començar a caminar més o menys en les mateixes zones (ja que tothom avança - dia més dia menys - a la mateixa velocitat); per les persones com jo que fem el camí en bicicleta però que intentem viure'l com quelcom més que una simple competició per veure qui fa més quilòmetres al dia, ens és fàcil sentir-nos com els joglars que recorrien els camins durant la mateixa època medieval, portant notícies entre un poble i el següent, explicant històries ocorregudes en llocs que algú del poble on ens trobem va estar fa un temps, ...

ara us explicaré la història resumida del grup de joglars del qual formo part. El nostre espectacle avançava dia a dia pels camins de Santiago, explicant històries més o menys alegres i interpretant les nostres cançons predilectes als diferents públics que anàvem trobant. Fa tres dies una shaman d'un dels pobles ens va demanar ajuda perquè volia desplaçar-se a un poble llunyà i, vam decidir incorporar-la al nostre espectacle gràcies a la facilitat innata que tenia per la dança. Nathalie la nova incorporació de la companyia va ser com una gran bombolla d'aire fresc que em va ajudar a soportar la duresa del camí i a entendre més bé les persones sedentàries que residien en els seus pobles sense sortir-ne mai. Amb la Nathalie vam recòrrer poblets que d'altre forma haguéssin passat desaparcebuts als nostres ulls, amb ella vaig conèixer la joia de ballar tota la nit al voltant d'una foguera vestit amb pells d'animals, amb ella vaig descobrir la felicitat que es troba en el soroll dels búfals al roncar durant la nit.

En un dels petits poblats al qual ens va portar la Nathalie hi vaig viure una experiència que em marcarà pel reste de la meva vida. Podría arribar a dir que vaig sentir-me tocat per la mà d'algun ésser superior; m'explico: vaig assistir a una cerimònia cristiana en la qual vaig ser beneït per les monges de la capella; em sap greu d'admetre que mai en tota la meva vida havia sentit un calfred d'aquesta magnitut i tot perquè una persona que no em coneixia de res em deia mentre em mirava als ulls: "rezaré por ti cada día. Deseo que obtengas lo que necesitas".

A partir d'aquest moment ja tot han estat moments especials, vaig tenir la gran sort de poder sentit un Angel tocant la seva arpa màgica i fins i tot podría jurar que em va semblar que portava aquest àngel amb mi durant una bona part del camí que vaig seguir el matí següent. A més a més he pogut entrar a les terres celtes tal i com s'hi ha d'entrar, a través de la boira. De fet, i per ser sicer he de recòneixer que des que vaig entrar a galícia no he aconseguit sortir de dins d'un núvol que converteix tots els colors en grisos i que fa que no tingui clar si encara estic al mateix món on em trobava abans d'ahir. Si podeu llegir aquestes ratlles és que, simplement, tenen raó aquells que diuen que a galícia no hi surt el sol fàcilment.

haureu de perdonar-me si en algún moment sóc incostistent o vagareijo una mica, aquestes són les seqüeles de pedalejar tot el dia sota la pluja a menys de 10º de temperatura. Desitjaria disposar d'un accés a internet que no tingui un rellotge que em va fent la conta enrera del temps que em queda per escriure-us, algún dia podré explicar-vos les històries complertes... sinó les oblido...