catalunya ja queda enrere

És impactant, quan et penses que la bellesa que has sentit ja no pot ser superada i, de sobte, t'adones que davant teu hi ha quelcom que supera tot l'anterior per mostrar-te una nova faceta que et maravella fins a cotes que, encara, no havies arribat.

Avui ha estat un dels dies més exigents de tot el tragecte, tot i així he aconseguit superar el mal humor al final del dia. Ha costat però cada instant viscut ha estat insuperable en intensitat. De moment segueix passant tot el possible per a fer més complicat el tragecte, gràcies a la bona fortuna que m'acompanya, però, cap dels entrebancs és insuperable. Després de cada caiguda, i per ser sincer he de reconèixer que n'hi ha moltes, segueixo essent capaç d'aixecar-me, posar-me betadine a les ferides i seguir endavant per tornar a caure.

Avui he hagut de pedalar sobre neu mentre em protegia del sol implacable i notava com se m'anava exhaurint l'aigua que duc a sobre tot el camí. Per sort algún angel està sobrevolant les muntanyes per on passo i impedeix que cap mal moment provoqui que s'allargui el patiment fins a cotes insuperables.

Per acabar el dia d'avui, encara he tingut una sorpresa més agradable que les anteriors, una nova visita de les persones que es resistèixen a ser deixades enrera.

Avui no hi haurà imatges del recorregut perquè en aquest instant no disposo de la camara (aquell pensar sempre en tot), tot i així si hagués de posar alguna imatge per sobre de les altres ho faria amb una foto del capellà de castillejo de sos, un polac una mica exèntric però amb molt bon cor.

el camí continua endavant (i amunt)

En els darrers dies he tingut la gran fortuna de no patir massa les inclemències del temps en pròpia carn (potser és gràcies a que, des de Ripoll, ja sóc un peregrí titulat?). La veritat és que en el Rectorat de Ripoll es van portar d'alló més bé al vendre'm la credencial que hauré de dur amb mi fins a Fisterra.

Ahir era Sant Jordi, diada d'aquesta nostra Catalunya, per a mi va ser un dia molt especial; em trobava enmig d'aquests nostres Pirineus, envoltat per les roques mil·lenàries, la neu pristíssima i el cel més blau que he pogut veure en mesos. Estant allí al mig et planteges si tot allò que veus és un escenàri que han muntat per a tu, o si aquella bellesa està sempre a punt perquè la vegi qui està preparat per fer-ho.

Les sensacions del viatge estàn essent d'alló més bones i, al millorar la climatologia, també estan millorant els meus ànims.

del mar a la muntanya

En tres dies de pedalar ja han passat més coses de les que serien normals: punxades de roda, ruixats esporàdics, pedregades, fred humit,... començo a percebre que em vaig deixar alguns forats negres en les meves cartes de navegació. Un dels més importants és la metereologia, qui s'havia de pensar que les tormentes aquest any començarien a l'abril? el meu navengant no.

Dels dies passats sobre la bicicleta voldria destacar una localització que em va semblar gairebé màgica: sant llorenç de la muga, un poble realment encizador que em cridava amb el seu cant de sirena perquè aturés els meus passos, aquesta vegada no ho va aconseguir.

A part de les moltes hores pedalant, m'ha resultat sorprenent la capacitat que tinc per seguir endavant sota les circumstàncies més adverses, els déus de l'olimp semblen entestats a posar-me a prova tirant-me al damunt totes les tempestes i baixades de temperatures que poden. A vegades pedalar sota una pedregada intensa amb els dits completament congelats i les ulleres entelades és una experiència gairebé agradable; ja que em permet extreu-re'm de tot el que m'envolta i em permet concertrar-me, només, en el següent gest que faré: baixar el pedal.

Sovint penso que a mesura que em vaig quedant sense sentits (vista ofuscada per culpa de les humitats en les meves ulleres, oide ofuscat degut al so del vent contra la caputxa, tacte inexistent gràcies al fred intens i al vent, olfacte obturat degut al mig refredat que no puc treure'm de sobre des de fa dies) vaig concentrant-me més i més en les coses importants de la vida. A mesura que se'm va afinant el gust (únic sentit que em resta en condicions més o menys acceptables) vaig aconseguint oblidar perquè estic en aquest llarg camí sense retorn; i en l'oblid del perquè ho faig hi ha l'escència d'una petita victòria que, espero, algún dia serà total.

espero que a mesura que s'allarguin els dies, també aconsegueixi que s'allargui la comprensió que tinc de mi.

m'agradaria poder ser més extens, però és tard i la gana apreta. Us deixo amb uns instants fugissers dels últims dies. Avui més que ahir però menys que demà!

algú s'ha preguntat mai on neixen els arcs iris? jo ho havia fet molts cops i mai havia trobat la resposta... fins ara?

cada etapa del camí té el seu inici

Rabós

adéu al mar

Després d'haver passat tres dies parat a l'Estartit, avui he deixat el kayak i demà començaré el camí amb bicicleta cap a Finisterra.

Els motius per abortar la ruta en kayak són varis, en primer lloc la climatologia anormalment adversa que ha rodejat aquests dies. En segon lloc hauria de parlar del motiu principal que ha motivat l'aturada d'aquesta etapa del viatge, aquest ha estat el fet que la persona que vaig escollir per assessorar-me en aquest tema (del qual jo no en tenia cap coneixement) va actuar amb certa mala llet incompetència.

Després d'informar-me amb navegants professionals i amateurs he descobert que deixar-me sortir a fer aquesta ruta sense neoprè i/o altres mesures termo-protectores és poc menys que un intent d'homicidi; citant textualment una d'aquestes fonts "ni al meu pitjor enemic li faria aquesta putada".

Si mai aneu a Llançà i voleu fer una excursió per mar, compte amb l'única tenda de kayaks que hi ha... segons la meva experiència no són massa bons professionals.

Així doncs, demà començo la segona part d'aquesta aventura amb el bon regust dels coneixements apresos en el mar i amb els bons pressagis que se m'han donat al trobar una joia entre les hostaleres. L'encarregada de l'hostal "habitacions can pau" de Llançà, un hostal molt agradable i econòmic regentat per una velleta entranyable que ha aconseguit fer-me oblidar el mal tràngol passat.

Això fa que ara em senti ple d'energia per continuar la cerca d'ithaca.

diari de bord - tercera entrada

us heu preguntat mai on neixen les onades? jo, últimament si... des que aprenc el significat de paraules com "vent de força 2" o "marejol" o "maregassa" o "mar de fons"... també estic aprenent a distingir quines zones del mar tenen roques amagades sota seu i quines em poden ajudar en el meu lent caminar. Vaja que el pirata que resideix dins meu cada vegada agafa més i més força i això és una sort.

la pregunta del principi us pot semblar estranya però quan et passes tot un dia senser arreserat sota una caseta veient ploure i bufar el vent, tens molta estona per pensar en aquest tipus de detalls. El que he descobert és que les onades neixen al bell mig del mar on habita una tortuga gegant que passa gran part del dia dormint tranquilament però que en certs moments (degut a algun tipus de malson) mou els seus músculs espasmodicament per provocar les poderoses onades que bateguen amb força contra la costa.

Se'm fa molt díficil imaginar les famílies que anys enrera depenien integrament de la pesca obtinguda per sobreviure. Aquells pares que es veien lligats a terra sense poder anar a buscar menjar mentre els seus fills els miraven amb ulls famèlics. I tot degut a la crueltat de la mar, la senyora de les aigües i la donadora de vida i de mort.

Demà sembla que tampoc podré arrencar (degut a les contradictòries versions sobre la metereologia), però a vegades els pirates se la juguen més del que farien altres humans. Per tant és possible que demà intenti la tornada cap a llançà.

La veritat és que el kayak és un mitjà de transport fantàstic (més adient per a mesos més càlids) però té el problema que si la mala climatologia et clava a terra, et limita molt els moviments; doncs és complicat allunyar-te d'ell i realitzar altres activitats no relacionades amb avançar viatge.

Com que ara sembla que s'apropen dies difícils és molt probable que intenti arribar a la bicicleta més aviat millor i tot del que havia previst en un principi, això significa estar-me menys dies al mar, cosa que trobaré molt a faltar perquè l'experiència està essent de les millors de la meva vida. Entre el molt que he après aquests dies, els coneixements sobre vents, onades i les vistes fabuloses de què he pogut gaudir puc assegurar que trobaré molt a faltar els dies que faci de menys en kayak; però estar-me dos dies a la mateixa caseta, lligat de mans i peus i sense la seguretat de tenir una finestra de bon temps suficient per a poder tornar és més del que es pot demanar a algú que tot just està començant el seu viatge.

Per tant intentaré arribar a llançà el més aviat possible, tinguent en ment que la climatologia pot fer que fins i tot arribi més tard del que vaig calcular. Esperem que no.

El mar és molt més dur del que jo em pensava abans de començar aquest periple. Només per haver après això i per haver conegut la gran tortuga ja val la pena haver intentat arribar a ithaca.

diari de bord - segona entrada

Després d'uns quants dies navegant per les aigües del meditarri, podria resumir les meves experiències en tres frases: "paisatges encisadors", "fred intens", "superpoblació de certes àrees". Val a dir que aquesta època de l'any no és la millor per a fer una ruta en kayak ni tan sols pel mediterràni... de tota forma l'experiència està essent molt enriquidora; les vistes dels penyassegats de la zona nord de catalunya són realment fabuloses i fan oblidar completament els petits entrebancs probocats per la mar arrissada i el vent traïdorenc.

Durant aquests dies hem pogut observar paratges fabulosos que m'apunto a l'agenda per visitar tot caminant quan disposi de temps per fer-ho. Com a nota negativa m'agradaria comentar la lletjor superpoblada de la zona del golf de Roses...

Avui ha fet un dia especialment negatiu per la navegació i m'he vist obligat a aturar la marxa després de només 3 hores de navegació... una llàstima perquè fins que s'ha girat mala mar i vent la cosa prometia. El punt més positiu d'avui ha estat el moment en què he creuat "la foradada" (un forat en una penya que permet que el mar l'atabessi de banda a banda i per on es pot passar en kayak); tant fent l'aproximació, com en el moment de sortir, com mentre creuava el forat he pogut sentit amb tota contundència la força salvatge del mar desfermat i del vent colpidor... una experiència que no crec que pugui repetir mai amb la mateixa intensitat. Brutal!

Els dies navegant també tenen la part positiva d'anar-me allunyant de la cotidianitat que deixo enrere... paradoxalment, tal com em passa sempre que viatjo, cada vegada sento amb més força la presència virtual o espiritual de les persones estimades que deixo enrere.

Durant els últims dies ha estat per a mi molt senzill sentir-me com un dels mariners que creuaven aquestes aigües mediterrànies al crit de "a l'abordatge!!!" ... jeje ... el problema d'estar a terra és que el meu cos s'entesta a seguir compensant l'onatge, el que provoca que sempre em fa la impressió d'estar a sobre del kayak :)

Fins la pròpera entrega us deixo amb un parell d'imatges d'aquests dies... gràcies per les vostres mostres d'afecte i per anar seguint aquest recull d'instants escrits en ciber-cafès... amb molta pressa i sense gaires rellegides...

peus, petjades i l'horitzó

kayak, sorra, sal i urbanitzacions

vida, mort i ombra

primer contacte

Bé ja hi sóm pel mig... això del kayak és força més complicat del que mai m'hagués imaginat, avui he estat sis hores remant i en aquest mateix instant noto com si les onades encara no m'haguessin abandonat; tot es mou amb un lleuger vaibé que em fa sentir feliçment marejat.

El millor d'avui els paisatges de conte de fades que es poden veure des del mar observant el cap de creus, és una experiència que recomanaria a qualsevol persona amb dosis somniadores. Realment espectacular: el sol, el mar, el vent, les costes rocoses i els pescadors matiners m'han acompanyat durant tot el trajecte.

El pitjor d'avui, l'entrada a cadaquers, una forta maror amb ratxes esbiaxades de vent que han estat apunt de fer-me encallar en les roques d'entrada al port. m'he endut un bon ensurt.

De moment les coses estàn funcionant tal i com esperava tot i la duresa del recorregut. Això si, començo a tenir clar que a tarragona no hi arribaré ni de broma, ni a barcelona tampoc... tindré sort si aconsegueixo visitar tota la costa brava. La metereologia no acompanya especialment en aquests dies i el fred està essent demolidor.

El ciber de cadaqués és caríssim i tens molt poc temps per escriure... aixxx..... però vull acabar amb una foto perquè pogueu tenir una imatge de les vistes que jo gaudeixo durant tot el dia

Tot i que tot just estem al començament de l'aventura ja em començo a adonar de tot el positiu.. tal com deia el poeta: "l'important no és arribar a ithaca, l'important és el que aprens en el camí"

som-hi!

Deixeu anar les amarres! Isseu les veles! ... Vinga mariners d'aigua dolça que ha arribat l'hora.

Salpem!

Jeje ara si que ja va de debó, demà avui és el gran dia. Potser no és una opció gaire intel·ligent estar-me de festa fins altes hores de la matinada tinguent en compte el que m'espera... però actuar de forma mesurada i intel·ligent tampoc és gaire usual en mi.

cartes de navegació

Cap mariner que es consideri digne de tal nom es faria a la mar sense unes bones cartes de navegació; avui he pogut aconseguir un esborrany de les que em guiaràn en els propers mesos.

Com ja vaig comentar amb anterioritat la primera etapa del viatge consistirà en desplaçar-me en kayak des de Llançà cap al sud durant un cert temps i posteriorment retornar al punt d'origen.
Finalment aquest "cert temps" ha quedat convertit en 7 dies i el que intentaré serà arribar, com a mínim, a la desenvocadura de l'Ebre i així haver navegat tota la costa catalana. Espero no haver pecat d'optimista en aquesta primera etapa de l'aventura.

Una vegada hagi retornat a Llançà la segona etapa consistirà en travessar els pirineus d'est a oest fins a Roncesvalles en bicicleta, per a fer aquesta etapa seguiré la ruta transpirenaica:

i des de Roncesvalles seguir fins a Finisterra seguint el Camino de Santiago. Per a fer aquestes dues parts del viatge tinc la intenció d'esmerçar-hi uns 20 dies

Una vegada arribat a Finisterra retornaré fins a Hondarribia seguint la menys coneguda Ruta del Norte de forma inversa encara utilitzant el mateix mitjà de transport. A fer aquest tram hi pressuposo uns 10 dies més

i tot després el full de ruta que m'he marcat indica que realitzaré a peu el camí més dreturer possible entre Hondarribia i la mar Mediterrània, camí que em portarà fins a Banyuls-sur-Mer. Per tal de poder fer-ho seguiré l'HRP (Haute Randonnée Pyrénéenne), tot i que una vegada arribats a aquest punt intentar preveure quelcom no té massa sentit, penso que podré realitzar la ruta en uns 30 dies de temps.

I fins aquí arriben les cartes de navegació que he pogut dibuixar, ara tothom que llegeixi aquestes línies i faci càlculs a partir de la data exacte en que salparé cap a mar obert podrà conèixer, aproximadament, on es suposa que em trobo cada dia... sempre i quan el camí no decideixi que els meus passos s'han de dirigir cap a una altra direcció... que tot pot ser.

Estic realment impacient per marxar i necessito dormir com l'aire que respiro. Almenys ja estic del tot equipat i he acabat la part que se'm fa més pesada, la part de fer llistes del que nessitaré, la part d'anar a comprar el que he escrit a les llistes, la part de comprovar que no m'he oblidat de res, la part de somniar amb el viatge sabent que encara estic clavat al terra.

Setmana que està essent una barreja entre horrorosa i fabulosa.

ajustant la porta

Setmana estranya en la que se m'ha complicat l'existència de la setmana que vé. Molts problemes per la següent setmana en l'apartat laboral de la meva vida, se'm planteja una setmana força estressant però estic molt motivat i espero sortir-me'n amb elegància i amb bon humor. Hi ha moments em què em dóna la impressió que la gent es pensa el món s'ha d'acabar d'un dia a l'altre... aix...

Tal com deia una persona a qui jo considerava molt sàvia: "Ni lo bo ni lo dolent dura per sempre" (en aquest punt sempre hi afegia un somriure murri mentre feia una pausa i llavors continuava dient més fluix) "per sort".

En aquest cap de setmana he començat amb els acomiadaments, sempre és una experiència estranyament emocionant i enriquidora separar-te de les persones que aprecies quan saps que l'allunyament es prolongarà força en el temps.

De moment ja puc considerar tancats gran part dels assumptes que tenia pendents per deixar solucionats abans de marxar, tot i així encara em resten 3 detalls que he de solucionar durant aquesta setmana; no espero trobar-me amb grans trabes tot i que sóc conscient que hauré de fer ús de molta energia per ser capaç de tancar-ho tot amb el poc temps de que disposaré.

Els dies transcorren lentament entre preparatius, comprovacions, recomprovacions, peticions per deixar clar el recorregut que seguiré, cerca de fòrmules per mantenir el contacte, controls administratius i càlculs econòmics. Tinc ganes que arribi el proper dissabte i que pugui deixar anar el pirata i li senti cridar amb veu ben alta "deixeu anar les amarres! salpem!"