En tres dies de pedalar ja han passat més coses de les que serien normals: punxades de roda, ruixats esporàdics, pedregades, fred humit,... començo a percebre que em vaig deixar alguns forats negres en les meves cartes de navegació. Un dels més importants és la metereologia, qui s'havia de pensar que les tormentes aquest any començarien a l'abril? el meu navengant no.
Dels dies passats sobre la bicicleta voldria destacar una localització que em va semblar gairebé màgica: sant llorenç de la muga, un poble realment encizador que em cridava amb el seu cant de sirena perquè aturés els meus passos, aquesta vegada no ho va aconseguir.
A part de les moltes hores pedalant, m'ha resultat sorprenent la capacitat que tinc per seguir endavant sota les circumstàncies més adverses, els déus de l'olimp semblen entestats a posar-me a prova tirant-me al damunt totes les tempestes i baixades de temperatures que poden. A vegades pedalar sota una pedregada intensa amb els dits completament congelats i les ulleres entelades és una experiència gairebé agradable; ja que em permet extreu-re'm de tot el que m'envolta i em permet concertrar-me, només, en el següent gest que faré: baixar el pedal.
Sovint penso que a mesura que em vaig quedant sense sentits (vista ofuscada per culpa de les humitats en les meves ulleres, oide ofuscat degut al so del vent contra la caputxa, tacte inexistent gràcies al fred intens i al vent, olfacte obturat degut al mig refredat que no puc treure'm de sobre des de fa dies) vaig concentrant-me més i més en les coses importants de la vida. A mesura que se'm va afinant el gust (únic sentit que em resta en condicions més o menys acceptables) vaig aconseguint oblidar perquè estic en aquest llarg camí sense retorn; i en l'oblid del perquè ho faig hi ha l'escència d'una petita victòria que, espero, algún dia serà total.
espero que a mesura que s'allarguin els dies, també aconsegueixi que s'allargui la comprensió que tinc de mi.
Dels dies passats sobre la bicicleta voldria destacar una localització que em va semblar gairebé màgica: sant llorenç de la muga, un poble realment encizador que em cridava amb el seu cant de sirena perquè aturés els meus passos, aquesta vegada no ho va aconseguir.
A part de les moltes hores pedalant, m'ha resultat sorprenent la capacitat que tinc per seguir endavant sota les circumstàncies més adverses, els déus de l'olimp semblen entestats a posar-me a prova tirant-me al damunt totes les tempestes i baixades de temperatures que poden. A vegades pedalar sota una pedregada intensa amb els dits completament congelats i les ulleres entelades és una experiència gairebé agradable; ja que em permet extreu-re'm de tot el que m'envolta i em permet concertrar-me, només, en el següent gest que faré: baixar el pedal.
Sovint penso que a mesura que em vaig quedant sense sentits (vista ofuscada per culpa de les humitats en les meves ulleres, oide ofuscat degut al so del vent contra la caputxa, tacte inexistent gràcies al fred intens i al vent, olfacte obturat degut al mig refredat que no puc treure'm de sobre des de fa dies) vaig concentrant-me més i més en les coses importants de la vida. A mesura que se'm va afinant el gust (únic sentit que em resta en condicions més o menys acceptables) vaig aconseguint oblidar perquè estic en aquest llarg camí sense retorn; i en l'oblid del perquè ho faig hi ha l'escència d'una petita victòria que, espero, algún dia serà total.
espero que a mesura que s'allarguin els dies, també aconsegueixi que s'allargui la comprensió que tinc de mi.
m'agradaria poder ser més extens, però és tard i la gana apreta. Us deixo amb uns instants fugissers dels últims dies. Avui més que ahir però menys que demà!
algú s'ha preguntat mai on neixen els arcs iris? jo ho havia fet molts cops i mai havia trobat la resposta... fins ara?
cada etapa del camí té el seu inici
Rabós
4 comentaris:
Vaig recordar-me d'en Marc Calypso el dia que va pedregar sobre Barcelona, quines coses té internet.
Jo ja veig en tu una total victòria.
Molts ànims i molta força, estem amb tu!
Ànims!!
Les tempestes i els entrebancs en el camí són un punt més per afegir al teu viatge, a la teva vitàcora... sense elles, ja ho saps... Ítaca no tindria sentit... no?
Una abraçada a on sigui que es trobi la teva part física... i concentrat en cada pas i el camí... Santiago no queda, ara, tan lluny!!
Encara que moltes coses es posin de cul, i t'afloreixin sentiments d'abandonar, res més estimulant que gaudir de petites coses que donen sentit a aquest maravellós viatge.
Com per exemple un petit foc amb bona companyia.
Gaudeix del viatge!
és la part bona d'aquest medi en què ens podem moure, anomenat internet, en el qual totes les pedregades queden més properes les unes de les altres... gràcies per pensar en mi petita.
yawara és un plaer tenir-te llegint les meves pobres i ràpides paraules.
mohica, els amics i els focs a sota un pont és de les millors experiències que pots tenir en el llarg viatge que és, també, la vida.
Publica un comentari a l'entrada